Ramon Calsina, art en solitari

L'any 1955, en temps de moltes penúries per a ell i tota la seva família, l'artista Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992) va dedicar un dibuix a El pintor d'encàrrecs, el títol que li va posar: gras com un bacó, enjoiat i presumint de medalles. Però sense cervell. Calsina li va escapçar el cap fins a l'alçada dels ulls, uns ulls prepotents i reptadors. Tot el que ell no va voler ser al llarg de la seva vida està custodiat en aquesta obra, com moltes altres, untada d'una ironia amb un punt sinistre. “Si ets un autèntic artista, si gaudeixes creant, la vida és eterna! No hi ha més paga que aquesta.”

Temps difícils. En acabar la guerra, Calsina va veure com el seu art, i ell mateix, quedaven del tot marginats pel nou poder. Un dels presumptes intel·lectuals franquistes no va poder ser més explícit: pinzells com els de Calsina s'haurien de prohibir. Però en el silenci de l'estudi, ningú li va poder impedir continuar creant la seva pròpia obra. Sol, sí, però amb bons amics que el van ajudar sempre. Els seus bons amics escriptors, els que ja abans de l'esclat del conflicte van creure en el seu art, estrany, diferent, impossible de classificar. Un art que els uns ignoraven perquè, deien, feia tuf de passat, i els altres, per ser massa agosarat. Un art que mirava el seu temps amb ulls ben desperts, sense edulcorants, amb innocència maliciosa quan abordava contradiccions de la condició humana. Un art, en definitiva, molt personal.

La gent de lletres el va entendre més que els del seu propi gremi. Un sentit de fidelitat que ara impregna una gran exposició al Centre Cultural Terrassa, Calsina, tu i jo som germans! (fins al 5 de desembre), un títol manllevat de Joan Oliver, que no es va cansar mai de reivindicar-lo com un dels artistes catalans més genuïns i vigents. Oliver, artífex, juntament amb Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, Tísner, de manifestos i crides contundents, a mitjan anys vuitanta, que imploraven el seu rescat. Tot plegat va culminar en una antològica que el va alliberar d'un oblit que s'havia dilatat en excés. Una amnèsia que, de fet, no s'ha resolt del tot fins ara, gràcies a un Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) més sensible i menys dogmàtic que acaba d'incloure tres obres seves en la nova presentació de les col·leccions d'art modern. Calsina, per fi, ha trobat el seu encaix en el cànon de l'art català.

Una immensa alegria per als seus descendents, els seus tres fills, que ja fa anys que lluiten per difondre el seu llegat des de la Fundació Ramon Calsina, que es va crear el 2009 i, des de llavors, no ha parat d'organitzar exposicions. La de Terrassa, però, té més dimensió per la quantitat d'obres que s'hi exposen, un centenar, qui sap si embrió d'una futura antològica al MNAC. Si més no, el seu director, Pepe Serra, en té la intenció.

Hi ha actualment, doncs, una fascinació renovada per l'obra d'aquest artista que a l'exposició de Terrassa està present ja amb una peça del 1929, l'any que va fer el seu primer i últim viatge a París, una estada que no va allargar gaire mesos perquè es va adonar que, en realitat, tot el que necessitava per crear ja ho tenia al seu estudi i, sobretot, al seu cap i al seu cor. És durant els anys trenta que va començar a tramar un univers oníric i màgic amarat de crítica social, amb uns personatges i uns paisatges que invoquen la seva infantesa al Poblenou. Aviat va rebre una invitació de la Sala Parés perquè s'incorporés al seu planter d'artistes. Però la va refusar. “Ell volia ser lliure. Per sobre de tot. No hauria acceptat que ningú interferís en el seu camí. Era un home tossut, insubornable. No va tenir mai esperit comercial. No vam passar gana, però...”, exclama el seu fill Ramon Calsina.

La seva obra estava “per sobre de tot”, de modes i d'encàrrecs –ai, el pintor que pinta sense cervell...–, i aquesta intransigència és el que tant admirava d'ell Joan Oliver: “La pintura és la teva forma de vida. Has estat honest i domines l'ofici. N'has viscut decorosament sense enganyar-te ni enganyar ningú.” Calsina era un artista respectat fins que va arribar la guerra i ho va truncar tot. Va ser dels primers a fugir a Argelers, on es va estar sis dies, i abans de poder tornar a Barcelona va deambular un llarg mes per la plaça de toros de Vitòria, reconvertida en camp de concentració. Allà, s'hi va sentir abandonat i vulnerable. Ho va vomitar tot en arribar a casa en uns dibuixos que vessen aquest sentiment de soledat.

Calsina va pagar un preu molt alt per haver pres posició durant el conflicte. Ho va fer quan la Generalitat va demanar a un centenar d'artistes que cedissin obres per recaptar diners per ajudar les víctimes del feixisme. Calsina en va donar quatre. Totes havien de presentar-se en una exposició a Mèxic. Però el vaixell que les transportava va ser interceptat per l'enemic. Els franquistes les van tenir requisades a Burgos fins a la mort del dictador. No va ser fins a final dels anys setanta que van retornar. Una d'aquestes obres, Nu, llueix ara a Terrassa.

Condemnat a la invisibilitat. Però amb uns amics fidels que a mitjan anys cinquanta van promoure un homenatge i una exposició a la galeria Syra. Calsina va pagar amb molt de gust les 1.500 pessetes de multa per haver publicat el catàleg de la mostra en català. El 1957 va ser, a pesar de tot, un gran any per a ell: es va comprar per subscripció popular un quadre seu, Interior de l'estudi, que es va dipositar al Museu d'Art Modern i que ara també s'exhibeix a Terrassa.

Els últims vint anys van ser moments d'un cert
èxit. Sense excessos. Va rebaixar un pèl el to tràgic del seu treball, cosa que hi va ajudar. Calsina, un home d'un sentit de l'humor extraordinari, mai va malviure amb amargor la seva condició de defenestrat de l'olimp dels genis. “L'únic que el preocupava era entrar cada dia al seu estudi. Va crear fins al final, fins dos mesos abans de morir. Quan va veure que el cos no li responia, es va neguitejar. Però, segurament perquè era molt creient, es va acabar resignant”, diu el seu fill. L'últim que va poder acabar van ser uns dibuixos per al llibre La trinxera inexpugnable, de Ramon Bou, amb el qual es va retrobar amb el seu Poblenou d'infant.