L'Arto vol ballar

Que un músic, com és el seu cas, pugui actuar amb tota la naturalitat del món al Sónar, al Primavera Sound i, avui, a Luz de Gas (21.00 h), al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona revela l'admiració que se li professa des d'àmbits ben diversos. Nascut a Virginia (EUA) l'any 1953, va passar part de la infantesa i l'adolescència al Brasil tropicalista dels anys seixanta (el seu pare hi va anar a fer de missioner); va convertir-se en un dels agitadors del Nova York més subversiu dels anys setanta i vuitanta amb bandes com DNA, Lounge Lizards –amb l'actor John Lurie– i Golden Palominos; va perpetrar agosarades barreges amb la samba i la bossa nova com a ingredients; va produir artistes com Caetano Veloso i Laurie Anderson, i va ser reconegut, finalment, com a padrí de grups com Sonic Youth i My Bloody Valentine.

Arto Lindsay va arribar dijous a la nit a Barcelona després d'un llarg vol des del Japó, país on és habitual veure'l actuar. “Visc al Brasil i no acostumo a moure'm gaire pels Estats Units; no tinc una gran audiència i mai no m'he esforçat gaire per tenir-la”, admet. La seva, tanmateix, és una figura per sempre vinculada a Nova York, on va formar part –amb cineastes, actors, artistes i altres músics underground– del bullent moviment no wave. “Era una ciutat pobra i dura, no com ara, que és per a turistes i milionaris i la creativitat cal anar a buscar-la a Brooklyn o Queens”, assegura. “En els nostres concerts hi venien altres músics, artistes conceptuals, poetes... Tots ens relacionàvem i les jams, en una de les quals vaig conèixer a John Lurie, mai no tenien fi. Eren uns temps en què estaven obsessionats a crear música que fos nova de debò”.

Tot i la seva aura de setciències, Lindsay reivindica la seva faceta funk, com es constata en les versions d'Al Green i Prince que s'inclouen a Encyclopedia of Arto, integrat per un primer CD recopilatori i un segon enregistrat en directe. “Jazz, músiques del món, soul... Em vaig formant volent saber de tot i comprant, o robant, piles de discos acompanyat del trompetista Mark Cunningham, un bon amic meu que va venir a viure a Barcelona. Sempre dic que, a mi, més que moure el cap amunt i avall, m'agrada ballar.”