Brian Eno: instal·lació a la Tàpies
El músic i productor britànic, icona ‘glam' amb Roxy Music i pioner de la música ‘ambient', destapa la seva faceta d'artista visual amb ‘The ship'
“He passat la major de la meva vida adulta intentant fugir de la música”, va dir Brian Eno
“L'exposició vol qüestionar-se les formes d'escolta pròpies de la societat d'avui”
La seva és la biografia d'un pioner: icona glam al capdavant dels primers Roxy Music, explorador com ben pocs de la música ambient i generativa, teòric musical de majúscula influència, productor amb tècniques avançades de Talking Heads i U2... Ahir, però, Brian Eno (Suffolk, Anglaterra, 1948) es va passejar per la Fundació Tàpies amb absoluta discreció i sense voler sobresortir ni un mil·límetre de la resta d'artistes amb qui comparteix, des d'avui fins al 15 de febrer, l'exposició Interval. Accions sonores, a través de la qual es convida el visitant a explorar la seva condició d'oient per mitjà de la introducció de sons en diferents espais de la Fundació. Les accions han estat perpetrades per setze artistes, la meitat dels quals catalans.
Eno, el quart d'aquesta llista de setze artistes, que es regeix per un rigorós ordre alfabètic, hi aporta The ship (La nau), una instal·lació de vint altaveus i cinquanta espelmes elèctriques inspirada en la que va fer ara fa uns mesos a Estocolm i que conjuga, com va fer notar el mateix Eno, les tres grans matèries de treball del cèlebre autor de Music for airports (1978): les cançons pop, la música d'ambient i les instal·lacions sonores. “S'hi pot escoltar una cançó de 24 minuts i en tres dimensions”, va detallar l'artista, que busca que els oients “s'hi puguin desplaçar per dins”. La Primera Guerra Mundial i el desastre del Titanic són dos fets que planen sobre la cançó de The ship, al voltant de la perspectiva de la mort. La instal·lació està situada al soterrani de la Tàpies i evoca –segons va admetre Eno que li havia dit algú– l'altar d'una església, amb els altaveus erigits pràcticament en figures de veneració religiosa. “No m'ho he plantejat com a tal”, va dir tanmateix, tot i admetre que les esglésies, així com els parcs i els restaurants tranquils, eren els seus llocs preferits per “fugir de la música a les grans ciutats”. “He passat la major part de la meva vida adulta intentant-ne fugir!”, va etzibar, conscient del to provocador de les seves paraules.
Moltes formes d'escoltar
Eno, en la presentació, ahir, de l'exposició, va escoltar amb atenció com la resta d'artistes descrivien les seves respectives accions sonores. N'hi ha, com va deixar entreveure Lluís Nacenta –comissari conjuntament amb la directora artística de la Fundació, Laurence Rassel– que “seran completament ignorades per qui hagi vingut a la Fundació a veure una de les obres de la col·lecció permanent”. N'hi ha d'altres, com ara la de Brian Eno, que poden atrapar l'oient durant tres hores senceres. “Volem qüestionar-nos les formes d'escolta pròpies de la societat d'avui”, va dir Nacenta.
Entre les accions més sorprenents figura la de Raquel Friera, realitzada a partir de les veus del personal de neteja de la Fundació. Amb la intenció de “donar visibilitat” a un treball que “sempre queda ocult”, l'artista barcelonina extreu de les converses amb aquests treballadors des de trucs per netejar millor a opinions sobre les obres que han de netejar. Una aglomeració d'assajos vocals a partir de la lectura obsessiva d'un llibre anglès del 1919 (obra de Laia Estruch) o la recepció, en un equip instal·lat a l'espai expositiu, de sintonies radiofòniques procedents d'emissores d'arreu del món (a càrrec de Susan Philipsz) són dues altres accions d'un conjunt de propostes que, segons els comissaris, tenen en comú “la importància de la ràdio, l'espiritualitat i la mirada crítica sobre la relació del so amb la tecnologia”.
El Zeppelin torna al CCCB
Zeppelin, el festival d'art sonor organitzat per Orquestra del Caos al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dedicarà l'edició de la setmana vinent (14 i 15 de novembre) a la música acusmàtica, escrita exclusivament per a altaveus. El festival revisa un panorama que va començar als cinquanta amb la recerca que els músics electroacústics van fer als laboratoris de les emissores de ràdio i els aparells enregistradors i que ha donat lloc a la música electrònica d'avui. El festival tindrà com a teló de fons l'obra de Bernard Parmegiani (un gran electroacústic que va morir l'any passat) i hi participaran com a convidats el compositor mexicà Manuel Rocha i l'assistent de Pierre Schaeffer i compositora electroacústica Beatriz Ferreyra, així com 14 joves compositors de l'Esmuc.