[D]
0
cultura
barcelona - 23 novembre 2014 2.00 h

Javier Cercas

ESCRIPTOR

“Tard o d'hora ens espera el mirall”

Aquest llibre parla de nosaltres, de com tots sentim la necessitat de ser acceptats i admirats
Tenim l'obligació de comprendre el mal, no com a justificació sinó per evitar que es repeteixi
- barcelona

Des de fora semblaria que despista, però Javier Cercas ens interpel·la amb prou intensitat des de dins d'aquest mirall que ens ajudarà –esperem– a situar la que segurament és una de les idees més lúcides i substancials que conté el seu llibre nou, El impostor (Random House, 2014). En la novel·la de no-ficció carregada de ficció –així es defineix en la contraportada– la ficció no la hi posa l'autor sinó precisament Enric Marco, el protagonista real d'una mentida monumental desemmascarada fa pràcticament deu anys, quan l'investigador Benito Bermejo va descobrir que la seva epopeia de supervivent dels camps nazis, amb què passejava la consciència de l'horror pels Instituts de Catalunya i arrencava llàgrimes d'emoció a polítics en estat propiciatori d'homenatge a les víctimes, era literalment falsa. Llavors l'escàndol va estar a l'altura de la gesta inventada i, de l'heroi caigut se'n va fer molta llenya, legítima o al menys legitimada per l'ultratge ocasionat a la memòria dels autèntics deportats. Potser encara no havia arribat el moment d'assumir la tasca que ara ens proposa l'escriptor gironí, d'esbrinar perquè un home com Enric Marco va fer el que va fer. I, sobretot, què i a qui representa en el fons. En parlem en l'entrevista però, finalment, serà el lector qui en tregui les seves conclusions.

El llibre ha tornat a posar Marco en el centre de l'actualitat. Diria que n'està content?
Diria que no, que si ell n'estigués content, llavors jo no en podria estar! Per mi és important que l'hagi llegit abans que sortís al carrer, perquè sense la seva col·laboració no l'hauria pogut escriure. Ell i jo vam fer un pacte, li vaig dir que miraria d'explicar tota la veritat fins allà on arribés la meva capacitat d'investigació i a partir d'aquí, els fets són els fets i les interpretacions són lliures. Del que sí que estic segur és que ha entès molt bé de què va El impostor, perquè és una persona d'una intel·ligència molt potent.
D'entrada va d'això, no?, d'intentar-ho entendre malgrat la pèssima primera impressió que li va fer Marco, tant moralment com físicament.
Sí, jo crec que és el que correspon fer a la literatura, a l'art, a la filosofia, al periodisme, intentar entendre i descriure tant la noblesa com l'espant que formen part de l'ésser humà. És fàcil dir que Hitler és un monstre, no tant de comprendre per què la nació més civilitzada de la terra i mig món es van deixar entabanar per aquest psicòpata. Però és clar, parlar d'això no és parlar només de Hitler sinó de la societat que el féu possible.
Primo Levi diu que entendre és pràcticament justificar.
Aquest és un dels debats que es planteja en el llibre. Jo apunto l'explicació que dóna Todorov: La víctima no pot entendre el seu botxí perquè això la destruiria, però la resta tenim l'obligació de comprendre el mal, no com una justificació sinó per evitar que es repeteixi. Tornant a Marco, les seves mentides no tenen cap justificació ni han contribuït a res de bo; ara bé, sí que és interessant, pertinent i necessari entendre per què va construir una impostura tan colossal i perquè tantes persones se la van creure sense qüestionar-ne cap detall.
La seva era una història d'èxit enmig de situacions decadents?
Està molt ben vist, això, ell apareixia providencialment en moments difícils i revitalitzava associacions i n'impulsava la projecció pública amb notable habilitat. En aquest sentit, es pot parlar d'èxit; ara, també portava amb ell el caos...
Té un punt de ‘Zelig' capaç d'adaptar-se a totes les situacions?
En el sentit que sempre diu que sí i fa el que fa tothom. És també l'home de les multituds del relat de Edgar Allan Poe, aquell que quan està enmig de la gent es revifa però quan passa per un carrer solitari es panseix. Per això, la gran paradoxa és que la història inventada d'Enric Marco és molt menys interessant que la seva història autèntica, que és la història d'aquest país. No la història romantitzada o heroica fabricada en la transició segons la qual tots vam ser resistents antifranquistes, sinó la història lletja, covarda, pobra, trista i dissortada amb la qual es va teixir una realitat de renúncies, d'acomodament, de picaresca...
Per conjurar aquesta història Marco es transmuta en heroi?
Per mi la comparació fonamental de Marco és amb Alonso Quijano el Bueno, que es passava els dies llegint llibres de cavalleries fins que decideix ser el Quixot que salva donzelles, “desface entuertos” i passeja la seva fama arreu del món. Enric Marco pateix una infància dickensiana, de misèria i quan és adult s'adapta a la vida grisa, opressiva de la postguerra i als anys seixanta, prospera, com feia pràcticament tothom. Fins que a la transició diu: “s'ha acabat, ara viuré una vida d'heroi”, i s'inventa capítols de lluita al costat de Quico Sabater, de víctima de l'holocaust, d'antifranquista militant i aconsegueix ser secretari general de la CNT, president de la FPAC i màxim responsable de l'Amical. També canvia de nom, de família.
Va tenir un deliri, com el Quixot?
El meu fill diu que ho fa millor perquè del Quixot tothom sap que és boig, en canvi ell va enganyar a tothom. A mi el que em deixa meravellat no són les seves dots d'actor sinó el fet que a la vegada és radicalment normal i radicalment excepcional. Sempre està on està tothom, és com tots però en pla bèstia. A El impostor Marco és el tema visible per entrar en el tema important, que és que tots tenim un granet d'aquest home. Aquest llibre parla de nosaltres, de com sentim aquesta imperiosa necessitat de ser acceptats, admirats, estimats, igual que Marco. Tots tenim una necessitat de ficció absoluta perquè no som capaços de mirar-nos al mirall.
La realitat mata, la ficció salva?
Si et coneixes, mors, és el que li va passar a Narcís. Mirar el que realment som com a persones i com a col·lectivitat és desagradable, de vegades espantós, per això sempre intentem maquillar-ho. Però al final l'única manera de portar una vida decent i mínimament viscuda és morir a la mentida i enfrontar-nos a la realitat. No podem viure sempre en la ficció. Tard o d'hora ens espera el mirall.
Enric Marco és fruit d'una societat acrítica a la qual va saber oferir l'èpica, l'emoció i el compromís en una amalgama molt ben lligada?
És així en part; tothom estava encantat amb el seu relat, ho donava tot fet, no calia investigar res. Ell és fruit d'alguns errors cabdals en el nostre país: el de pensar que el testimoni sempre està en possessió de tota la veritat i el de la conversió automàtica de les víctimes en herois. I encara més greu, el de la substitució de la història, que és col·lectiva i ha de tendir a l'objectivitat, per la memòria que és individual i subjectiva. A partir d'aquí neix una indústria de la memòria que es converteix en entreteniment, en kitsch, en memòria sentimentalitzada, que és la que explicava Marco i la que tothom volia sentir.
Qui són els autèntics herois, per a Cercas?
Aquells que diuen que no quan tothom diu que sí, per exemple, els militants llibertaris i comunistes de la Unió de Joventuts Antifeixistes, o el mateix Benito Bermejo, que desmunta la impostura d'un personatge.

Don Quixot i Alonso Quijano

Si finalment Enric Marco s'ha enfrontat al mirall de la seva pròpia realitat, només ho sap ell i, en aquest sentit, Cercas es mostra prudent. Diu que ho ha intentat en el decurs de llargues sessions d'entrevistes en què ha escoltat el seu personatge i, a la vegada, l'ha contrastat amb els resultats d'investigacions que anaven reduint progressivament el marge de la seva fantasia. En aquesta singular batalla, a l'escriptor li tocava jugar el paper del batxiller Sansón Carrasco que derrota el Quixot en les platges de Barcelona i l'envia a casa amb la consciència recuperada d'Alonso Quijano. Hi ha un moment, en la novel·la, que Marco, fustigat per la munió de punts problemàtics plantejats per Cercas (desmentiments de la seva versió) li demana amb to compungit: “Per favor, deixa'm alguna cosa.” És la lucidesa de qui comprèn que ha caigut en un parany de què no es pot escapar. Més endavant lamenta que té la impressió d'estar actuant contra ell mateix, a la qual cosa Cercas respon: “No, estàs actuant contra el fals Enric Marco i a favor del vertader. Estàs actuant a favor de tu mateix, igual que Alonso Quijano actua a favor d'ell mateix quan deixa de ser el fals i heroic don Quixot i torna a ser només el vertader Alonso Quijano.” Sobre això, segurament, Marco encara no hi ha dit l'última paraula.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia