Francesc Parcerisas. entrevista. crítica. entrevista
, poeta. jordi llavina. jordi llavina. jordi llavina
“Mostrar una gran seguretat sobre les coses pròpies és un signe de feblesa” Llum petita del sentit
Des de ‘L'edat d'or', és un poeta tocat per la gràcia
‘Seixanta-un poemes' és una obra escrita amb paciència
“El caràcter simbòlic dels esdeveniments és més important que la legalitat”
“La vida, però, que no és una proposta de futur, sinó una acceptació i un fruir del present que tens...”
Francesc Parcerisas arriba a les setanta primaveres (una de les quals, viscuda a Pequín) pletòric d'il·lusió i amb un nou llibre sota el braç: Seixanta-un poemes (Quaderns Crema). Justament corona la setantena el mateix dia –un 30 de novembre– en què ens va deixar, ara fa trenta anys i a la mateixa edat que té avui l'autor de L'edat d'or, Joan Vinyoli. Es dóna, encara, la circumstància que Parcerisas va ser el darrer prologuista de Vinyoli (en concret, de l'últim llibre del barceloní, Passeig d'aniversari).
Home de conversa afable i matisada, de gestos suaus i mirada intel·ligent, seductor, un pèl distant, de capteniment més anglosaxó que no pas llatí, diríem. Degà de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Parcerisas és un dels noms eminents de la poesia en llengua catalana dels últims quatre decennis.
Aquest títol, ‘Seixanta-un poemes', és neutre. I, si el comparem amb altres títols anteriors seus (‘L'edat d'or', ‘Focs d'octubre', ‘Natura morta amb nens', ‘Dos dies més de sud'), sembla que aporti menys informació. ¿Per què?
Aquest cop tenia ganes de canviar la manera de titular un llibre. Em feia il·lusió fer servir un títol merament descriptiu, que és més aviat una manera de fer de la tradició anglosaxona. A més, en aquest cas hi esqueia, perquè potser hi ha un contingut més heterogeni que en obres anteriors.
M'ha semblat un llibre serè, d'acceptació plena de la vida, sense renúncies, però sense escarafalls de cap mena. Senequià, en definitiva. ¿Hi està d'acord?
Sí, tot això ho porta l'edat. Per exemple, hi ha aquesta imatge recurrent de la mà, i de tot el que se'n deriva: la mà que és contacte, seguretat, transmissió... No és pas una mà que et salva! La mà és una continuïtat, més que cap altra cosa. En aquest llibre, hi ha algun retorn a poemes de caràcter més social, una poètica que havia practicat abans dels llibres de Quaderns Crema. Penso en el poema de les rebaixes, en el dels contenidors... És, en definitiva, la idea de poder tornar a opinar sobre el món que ens envolta.
El poema ‘Rere totes les paraules...' parla dels “focs de la tardor”, però acaba dient: “Benvingut altre cop a la vida.” I el titulat ‘Primavera' conclou així: “Els gossos d'Acteó / encara no podran devorar-me / mentre el plomatge dels arbres / s'entesti a cridar: / vida, vida, vida.” Insistència, doncs, en la vida...
La vida, però, que no és una proposta de futur, sinó una acceptació i un fruir del present que tens... Com si ens diguéssim: “Aprofita això que és bo, i que sabem que és transitori.”
L'últim vers del llibre és, en aquest sentit, inapel·lable, rotund, i deixa un regust d'esperança en el lector: es refereix a la “il·lusió de fer mans plenes del present”.
El poema que esmentes, vaig posar-lo al final del llibre per fer una oferta de vida, en efecte: aprofitar el que hi ha i gaudir-ne, com et deia fa un moment. Aquest sentit de l'aprofitament de la vida, el veig, també, en la situació política i social que està vivint el nostre país: la gent aprofita aquesta regeneració que es produeix, i ho viu amb un goig extraordinari. Hi ha moments en què el caràcter simbòlic dels esdeveniments és molt més important que la legalitat.
De vegades, sembla que expressi el desig de viure sense consciència, pel pur instint de fer-ho. Com aquella mica de molsa, aquella pedra, que en tenen ben bé prou de ser...
Penso que l'egocentrisme de l'espècie humana és un gran error. Jo no he estat mai gaire orientalista, però, en canvi, crec que la natura és molt poderosa. Em pregunto de quina manera la pedra és; quina és la manera particular de ser d'una pedra. Potser la seva manera de ser, o la manera de ser dels vegetals, és tan vàlida com qualsevol altra, la humana inclosa. De vegades, em molesta la superioritat de l'home, que es dóna per descomptada només pel fet de tenir consciència, un llenguatge amb què ens expressem. Al capdavall, tot està fet de connexions neurològiques, químiques, sobre les quals no sabem res. O més aviat poca cosa.
En un altre poema, hi ha un gos que saltironeja i que no té por que, en arribar a casa, sigui buida... ¿Vostè tem l'absència?
No ho sé, diria que no especialment. Com la majoria de la gent, estic millor acompanyat. Tens companyia, certament: la parella, els fills, els amics. Una vida només solitària és complicada. Penso sovint en els meus alumnes: amb independència del que a mi puguin interessar-me o no les classes, el fet de saber que hi ha unes hores que estàs davant una gent i que hi fas la teva tertúlia, i que ells –els alumnes– més o menys escolten, tot això no deixa de ser un aspecte molt gratificant. Hi ha, aquí, l'element de la companyia.
L'amor és un dels temes recurrents en el llibre. Vostè el compara a “pedres d'una passera enmig del riu”, o a una “llenca de llum”.
Potser hi ha moments en què pots distingir l'amor passió de l'amor companyia. Al llarg de la vida, com més gran et fas és més d'agrair tenir algú que t'acompanya. Hi ha una gratitud cap a l'amor, i en aquest llibre queda expressada. En les meves circumstàncies, aquesta part d'agraïment és més notable que la part de la passió.
Alto!: també hi ha, esclar, l'amor del cos. Cito textualment: “el cos com un broll d'aigua / més roent que cap brasa”. És més clar que un broll d'aigua...
La passió continua sent un fonament, i tant! Però el que vull dir és que la percepció de l'agraïment és més poderosa que en altres etapes de la vida, i que en altres llibres meus anteriors.
Davant el goig de l'amor, a un dels personatges del llibre la llengua li sembla “pobra i poca”. ¿A vostè també?
La llengua és limitada. Limitada en les seves formes d'expressió, limitada en allò que ens permet pensar. Contra Wittgenstein, contra alguns filòsofs, jo no crec pas que només puguem pensar allò que podem expressar. L'emoció estètica, el dolor per la pèrdua, el pare quan agafa una criatura a coll... tot això no es pot descriure amb paraules, o no es pot descriure d'una manera completament satisfactòria amb les paraules. Els que escrivim maldem per trobar els mots, o, més aviat, per construir les imatges, les metàfores, amb aquells mots que tenim per fer una cosa nova. Una cosa nova que pugui donar una idea d'aquestes emocions i de moltes altres –emocions, torno a dir, que són molt difícils de descriure. I tot això fa que, per a mi, la llengua sigui un instrument estimat, i, alhora, un instrument pobre–. Nosaltres posem, només, petits exemples sobre tot allò que la llengua seria capaç d'oferir. La llengua és un magma molt gran, extens. I, d'altra banda, em sembla millor que ens puguem arrecerar sota aquest magma que no pas que l'hàgim de salvar.
Trobo que, com en el cas de la pedra que dèiem, em costa convertir en paradigma, o en llei, la visió que jo tinc de moltes coses. M'agradaria molt saber com la pedra ens veu a nosaltres. Aquesta idea ja es trobava en aquell poema de Focs d'octubre, el titulat Retaule a The Cloisters: aquelles figures pintades ens veuen com a criatures que van cap a la mort. O, en el poema de l'avió, en què em pregunto com ens veuen els que viatgen... Quan ets a la platja, penses que els que viatgen dins l'avió que travessa el cel no estan pas tan bé com nosaltres, estirats i prenent el sol. Però ells deuen pensar una cosa similar dels que som a la platja: ells allà baix, torrant-se al sol, i nosaltres cap a una altra banda... El canvi de perspectiva té una dimensió no només en l'espai, sinó també en el temps. De vegades vas endavant, endarrere... ¿Com podria ser, això, aplicat a la gent que estimes?, et preguntes. Des d'aquesta distància impossible, desitgem alguna cosa. De vegades tinc por de si aquest és un desig d'intervenir excessivament: quan dius “vull que els meus fills siguin com vulguin o com decideixen ser, però feliços”, això, el fet de voler que siguin feliços, ja els marca. La quantitat de dubte, d'incertesa que s'acumula damunt aquest meva veu lírica és cada vegada més gran. Hi ha un moment en què tenir una seguretat molt forta sobre les coses pròpies és una feblesa. Fixa't en el poema Contenidors: el vell que remena les escombraries a la intempèrie no m'afecta prou. El compares amb tu, i penses que tu te n'has sortit, que has tingut sort. Quan veus, però, una persona jove que fa el mateix, llavors aquest fet et diu que els teus fills es poden trobar algun dia en la mateixa situació. I la cosa canvia.
Ara em deixa clavat. Jo trobo que aquesta seva veu lírica tan personal, que pot recordar la dels grans poetes anglosaxons que conformen la línia que va de Thomas Hardy a Seamus Heaney, passant per Robert Frost i Robert Graves, entre molts altres, és un dels grans encerts de la seva poesia...
Sobre això de la veu, cadascú fa ben bé el que pot. En el meu cas, i en el moment de compondre i treballar els poemes, hi ha vegades en què intento llimar, i d'altres en què miro d'afegir-hi alguna cosa. De tant en tant, hi ha poemes que em semblen una mica simplificadors (em passava, de fet, en el llibre anterior, no en aquest). La meva tendència natural m'estira cap al barroquisme, més que no pas cap a la simplificació. Si pots fer una explicació senzilla, molt bé. Però si pots anar a un altre nivell, i fer un pas endavant, i pensar no sols a dir allò que descrius, sinó també el punt de vista des d'on ho descrius, doncs tot això enriqueix. No descrius només la cosa, sinó que descrius també l'observador... L'observador modifica la cosa. L'escriptor modifica la cosa poetitzada. Donem un punt de llengua a allò que fem.
La seva poesia és plena d'objectes. Penso en aquella atzavara de fang del pessebre, un exemple de fragilitat. O en aquell rellotge de sorra... ¿Són reals? ¿Vostè els ha tingut a la mà?
La figura de l'atzavara és probable que sí. Pel que fa al rellotge, hi és com a imatge, no cal que sigui present en la taula del meu estudi. M'agrada aquell objecte que permet que el lector hi vegi el mateix que jo hi veig. Hi faig sortir, també, un estenedor, en aquest llibre. El lector el pot visualitzar perfectament, no cal explicar-lo. Llavors ja hi pots afegir la reflexió que et sembli. Fa poc llegia Zagajewski: en un poema seu, hi apareix un rasclet. O penso, també, en aquell poema de Vinyoli que a tu t'agrada tant, Dies al camp, el que acaba esmentant un magall, un càvec, una aixada... És la força de l'objecte: cada un dels objectes, cada una de les eines, ens du un món, potencia una gran quantitat de referents. Això són com culturemes (no m'agrada gens, la paraula!): referents compartits que et faciliten la comprensió del poema. Dit això: l'ús de determinats objectes, però, segurament és limitat en l'espai i en el temps. Per exemple: ¿fins a quin punt les imatges d'una cullera i una forquilla són compartides per altres societats, fins a quin punt són universals?
Ara ja no se'n veuen gaires, de saboneres. En aquest poema, hi ha una barreja de records i sensualitat, i tot allò altre que du associat aquest objecte. Els versos descriuen un lloc on anàvem sovint de petits. En el fons, sempre hi havia la vivència d'una cosa diferent de totes les altres que vivim.
La poesia, ¿és com aquella capsa on es fica un ocell mort? ¿O com “aquelles capses on podem desar-nos, com les figures” del pessebre? ¿És aquest consol?
Sobre el poema de l'ocell, pots agafar un element molt diguem-ne tronat, i intentar derivar d'aquest element alguna cosa que és més transcendent des del punt de vista literari. Es tracta, en definitiva, que allò que jo veig acabi sent alguna cosa que ens dugui un ensenyament, alguna cosa que tingui, potser, un fonament per a algú. La capsa d'un mòbil serveix de tomba a un periquito.
¿I què ens diuen les espelmes enceses que apareixen sovint en els seus poemes?
A mi m'agrada la llum grogosa, no m'agrada gens la llum blanca i freda dels fluorescents. La de l'espelma és una llum molt càlida, que solem associar a la intimitat, a la fragilitat. Es consumeix, dura poc...
Potser sí que, com ens diu el poeta en Garrofer enterc, “en les paraules només hi ha una llum petita del sentit”. A mi em sembla que ja és molt! Tant més perquè vivim temps d'una confusió atabaladora, d'una alarmant tendència a la dispersió, d'un relativisme orgullós, d'un soroll que no es pot netejar. En alguns dels seixanta-un poemes continguts en aquesta obra, Francesc Parcerisas reflexiona sobre les paraules. De vegades, ens diu que, amb el llenguatge, no n'hi ha prou: que hi ha emocions que ens punyen tant (i tan endins) que la paraula se'ns revela ineficaç o no prou esmolada. I, tot i això, quina sort que tinguem les paraules, les paraules amb les quals ens fem entendre i mirem d'entendre el món i, com diria Vinyoli, també a El Callat! I quina sort que sovint s'ordenin, totes aquestes paraules, de manera que componguin poemes tan bells com els del llibre que presento!
Des de L'edat d'or, Parcerisas sembla un poeta tocat per la gràcia. Si Comadira, un altre dels noms majúsculs de la seva generació, sol treure un llibre cada cinc anys, el barceloní encara ho allarga més: l'últim que ens havia donat, Dos dies més de sud, datava del 2006. En trenta-un anys, Parcerisas només ha publicat cinc llibres. No és, per tant, un poeta prolífic. És cert que, ara fa escassament un any, va donar-nos el dietari La primavera a Pequín. I és cert que aquest llibre, en tants aspectes, neix de la mateixa font d'on neixen els seus llibres de versos.
Seixanta-un poemes és una obra escrita amb paciència i amb una inequívoca voluntat de comprendre el desgavell del món i la riquesa de l'existència. Un llibre que ens ajuda a refermar algunes certeses, i que, encara més, serveix per dubtar de moltes idees. La vida hi és acceptada, acollida, en la seva extrema varietat de matisos: en el goig i en el dolor, en l'experiència íntima, però també en la consideració de l'altre, dels altres. Hi ha l'assumpció de la pèrdua, però també la resolució de no tenir por per continuar vivint. Molt del que, en el conegut títol d'un aplec d'obra completa (completa fins a l'any 1983), ell mateix en va dir el “triomf del present”.
Parcerisas excel·leix, entre altres qüestions, a revelar-nos un món –un món essencialment íntim, perquè aquesta és una poesia de reflexió moral, sempre compartible– per mitjà d'uns referents que, amb una vivor commovedora, amb una gran qualitat de detall, concreta molt bé en el poema. En la poesia d'aquest autor, sobretot d'ençà del tantes vegades esmentat L'edat d'or, els objectes despullen les intencions i els afectes dels homes i de les dones. Els despullen o els precipiten, els subratllen, els fan universals, i tot plegat ho fan amb una delicada llum d'evocació. Potser el poema més revelador d'això que escric és Sabonera, en què es recrea una antiga botiga, i, doncs, un temps passat (exactament igual que feia amb el guant olorós de most i de terra del poema Celler, de Natura morta amb nens). Però aquest llibre en conté molts altres, d'objectes: una carta, una figura de pessebre de fang, un còdol, espelmes, molles de pa, capses per guardar-hi coses (o un ocell mort) i contenidors per llençar-n'hi d'altres, un rellotge de sorra. Objectes que, com el pèndol del saurí amb l'aigua oculta sota terra, descobreixen l'emoció i la duen a la superfície de la pàgina. També ens la poden revelar, l'emoció, una orella marcada, una mà que regala escalf (hi ha moltes mans, en aquesta obra!), uns llavis. I és això que ens fa la lectura tan agraïda. Aquesta, al meu entendre, és una de les raons més fortes per a la defensa de l'obra.
M'he referit al passat. Aquest llibre, com tants altres del mateix poeta, no es rabeja en la malenconia. Més aviat al contrari: el passat sempre ens pica l'ullet, però l'afany de capturar el present acaba derrotant qualsevol temptació de nostàlgia: “Cada cop ens acabem, sencer, / tot el futur, única pàtria / de la culpa i del perdó.” Pesa molt més aquest temps, el present, que no pas els anys que ja hem amortitzat: “Acotxem, joiosos, aquest present, / càlid i feble, poc sever.” L'últim poema, No tocar res, acaba proclamant “la il·lusió de fer mans plenes del present”. Seixanta-un poemes té molts versos que parlen d'amor, i aquesta visió de l'amor també ens remet al “triomf del present”. A plantar cara a la “intempèrie que ens devora”. A defensar aquella “llenca de llum, / prima, per si volies, a poc a poc, / en la posta, acompanyar-m'hi”.
Un llibre, un altre llibre de Francesc Parcerisas, que s'ha escrit per acompanyar-nos fondament.