“Veig una consciència col·lectiva i real de canvi”

Sí, és com si tot el que he fet fins ara no fos rock... [riu]. Jo faig música popular i el rock, és clar, m'ha agradat sempre. És la música que em va formar, també com a persona. Vaig aprendre a tocar la bateria copiant els ritmes de la Creedence. I, és clar, hi havia Led Zeppelin, els Eagles –dels quals vaig acabar ratllant el meu vinil d'Hotel California–, John Mayall –que no em perdia mai sempre que venia a Barcelona–, l'època del glam autèntic, Golden Earring a l'Aliança del Poblenou, el meu primer Canet, la primera vegada que vaig veure en Sisa –amb en Manel Joseph tocant els bongos amb un davantal de carnisser ple de sang, que era pur Dalí–... Tot allò, en resum, era la rehòstia. Passes èpoques de tota mena, però la música que escoltes de nano et marca per sempre.

Sí, per mi no hi ha debat. El rock no té edat. I mai s'és massa gran per al rock-and-roll. És una actitud de vida que la meva generació va adquirir en uns temps en què el rock-and-roll volia dir anar contra el poder establert. Primer érem hippies, després vam ser punks... No té res a veure amb el fet de ser antisistema ni res d'això, sinó amb la llibertat.

Temps collonuts per exigir justícia social, sí. Quan en Sisa, fa uns anys, va fer aquell disc, Visca la llibertat, vam entendre de seguida què volia dir. En aquests temps en què ens tornen a voler caçar com si fóssim conills és bo recordar que, amb sang, suor i llàgrimes, som nosaltres els que continuem fent que això funcioni.

Sóc fill de Barcelona i, tot i que amb tant de turisme la ciutat ha perdut una mica la identitat, podríem dir que encara hi mantinc una bona relació. I com a barceloní he crescut en una ciutat molt viva i vividora que vol estar sempre de festa, des del barri de Gràcia fins als berenadors de la Barceloneta. Una ciutat d'obrers –ara ja no– que m'ha fet tenir aquesta vitalitat i poder dir: som pobres, d'acord, però també som collonuts. He nascut en la Barcelona vital de l'enterrament de la sardina i les fogueres de Sant Joan i això, és clar, m'ha fet tenir una actitud vital.

Doncs estic molt content. Hi ha, naturalment, la tristor que tenim tots en veure com ens estan tractant, però també veig una consciència col·lectiva i real de canvi, més enllà de la xerrameca de les elits polítiques. Tornem, crec, a tenir la necessitat d'estar ben a prop de qui pitjor ho està passant.

Sóc bàsicament una persona d'esquerres que creu que les esquerres haurien de jugar un paper que, malauradament, encara no han jugat, tot donant les lliçons d'intel·ligència i sentit comú que la dreta no ha estat capaç de donar. Podem? No diré ni que són magnífics ni que els votaré, però sí una cosa molt sincera: he escoltat els discursos de Pablo Iglesias i l'he entès. La independència? Em fa una mica de cosa que el capdavanter sigui un president de la Generalitat. Penso que el lideratge ha de ser absolutament civil: el senyor de Manresa, el senyor de Reus, el de Cadaqués..., senyors que tenen un sentiment de pàtria, llengua i cultura davant la qual em trec el barret. Les persones? La gent? Tot el respecte. Si aquest senyor de Manresa considera que ha de sortir al carrer a mostrar el seu amor per la seva terra i la seva gent, i demanar la independència, cal que ho faci. I si un senyor de l'Estat diu que no, ho ha de fer d'una altra manera: contraposant raonaments, mostrant bona voluntat... Un polític ha de ser un savi, no un burro.

Una persona increïble. Un treballador molt íntegre. D'aquells que encaixaven la mà i no firmaven mai cap paper. Em va marcar molt que em digués: “Fes el que vulguis, però dóna sempre el millor de tu.” “Si t'agrada el que fas, cap problema. Segur que donaràs el millor de tu. I si has de fer res que no t'agradi, posa-hi amor propi, collons i dignitat i que no ho noti ningú. Fins que no vaig tenir trenta anys vaig fer unes quantes coses que no m'agradaven, com ara repartir màquines de cafè amb una furgoneta. Sempre vaig anar net i ben pentinat. I no vaig arribar mai tard enlloc.

Sí, ho confesso [riu amb murrieria]. Coses light, com ara la manera com feien les maquetes amb David Bowie. Res de marranades. I em deien: “David Bowie? I ara! un tipus molt normal, així com tu...” I jo els deia: “Què carai ha de ser com jo? David Bowie és... David Bowie!”