cultura
Dory Sontheimer
Autora de Les set caixes
“Som pitjor que les bèsties”
Els fills de la generació del silenci tenim necessitat de saber què va passar i explicar-ho
No hem de tenir rancor però tampoc hem d'oblidar, per això ara dono xerrades a escoles
A nivell polític estaven informats del que estava passant als camps i cap govern va fer res
Al principi la conversa epistolar és distesa i gira al voltant dels segells, de l'Exposició Universal que obria les portes en una Barcelona “exultant” el 1929. De mica en mica, Kurt Sontheimer, un immigrant alemany instal·lat a la capital catalana amb la seva germana Dora, va introduint altres temes que reflecteixen els esdeveniments històrics que van tacar l'Europa del segle XX. Aquesta és la correspondència que aplega Dory Sontheimer a Les set caixes (Angle), un llibre en què aquesta farmacèutica barcelonina explica com va descobrir, ja de gran, set caixes oblidades en un armari de casa seva, a dins les quals va trobar el testimoni estremidor de la seva família jueva durant el nazisme.
Com pot ser que descobrís tan tard aquests documents?
Vaig néixer aquí, m'hi vaig criar en el catolicisme, hi vaig anar a escola... als 18 anys els meus pares em van dir que els meus orígens eren jueus, i punt. Vaig continuar la meva vida amb tota normalitat, em vaig casar i tenir fills. Els meus pares estaven tan integrats a la societat catalana que vaig fer la meva vida sense que aquella notícia em cridés l'atenció.
Però no li estranyava no saber res dels seus familiars?
Quan preguntava pels familiars em deien que s'havien mort a la guerra, que uns quants estaven dispersos pel món, que tenia algun cosí a Israel, un altre a l'Argentina, però no en sabia res. La generació dels meus pares, tant la d'aquí com la d'Europa, que van patir la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, van evitar parlar-ne. Era un tema que s'evitava. Em deien que els meus avis havien mort a la guerra i ho acceptaves, simplement. La nostra generació no ha sentit a parlar de la segona guerra mundial a escola, i encara menys de l'Holocaust. Així doncs, estava al racó de l'oblit.
Per què en va fer un llibre?
Primer ho vaig pensar com un homenatge als meus pares i a la gent que va patir l'Holocaust. Però després veig que, des del punt de vista pedagògic, pot ser un llibre testimonial important per ajudar a entendre aquella època. Els que venim darrere de la generació del silenci tenim necessitat de saber què va passar i de donar-ho a conèixer.
Convertint-se al catolicisme, els seus pares jueus van fer una cosa que, vista en perspectiva, és de sentit comú, tenint en compte que estaven en perill.
Segurament ho va fer molta gent, això de convertir-se per una qüestió de seguretat i protecció de la família. Això és el que van fer els meus pares el 1939 quan Franco va guanyar la guerra. En unes altres circumstàncies suposo que ni s'ho haurien plantejat. Altres famílies jueves, que no van patir tan de prop la guerra, segurament no s'hi van convertir, la qual cosa em sembla admirable. Els meus pares van decidir convertir-se, i jo ho entenc.
I no s'ha plantejat tornar al judaisme?
Sóc una persona pragmàtica i plural. Em sento catalana i catòlica, però no sóc practicant. Crec que Déu existeix, i estic convençuda que la religió pot ajudar, però pots ser bona persona siguis el que siguis.
Amb el retrobament que ha fet amb familiars arran de la descoberta dels documents, no s'ha trobat amb reticències atès que ara és catòlica?
M'he trobat de tot. Tinc parents catòlics, agnòstics, alguns que han arribat a l'ateisme, jueus practicants... però ens uneix una mateixa recerca intel·lectual i cultural i una manera de veure el món bastant semblant. L'educació que hem rebut de les nostres famílies és molt similar, ja estiguin als Estats Units, a l'Argentina o a Tel-Aviv.
Com va fer la tria de les cartes per incloure en el llibre?
Estaven totes en alemany –a casa es parlava alemany i castellà indistintament– i reflecteixen la quotidianitat dels seus autors. La tria ha estat difícil perquè n'hi havia de molt importants per mi i que n'han quedat fora. Per enllaçar-les he hagut d'estudiar història, i he triat les que reflectien els decrets del govern nazi que he anat intercalant en el relat. Després he inclòs les que més m'han cridat l'atenció, i reflectien el caràcter i la manera de pensar dels autors, i la situació momentània del que anaven vivint.
N'han quedat gaires, fora?
Ui! Moltíssimes, perquè diria que tinc mil cartes. En el llibre potser n'hi ha només una trentena. De tota la família, qui tenia més documentació guardada era el meu pare. Guardava la còpia de les que enviava i així la correspondència és completa.
Un dels aspectes que més sobta llegint les cartes és que mostren fins a quin punt els seus avis no s'imaginaven el gir tràgic que prendrien els esdeveniments. Des dels camps de França, la seva àvia materna, confessa que passen gana.
A França va ser terrible i ho van passar molt malament, però comparat amb el que va venir després... La mateixa Lina escriu, davant la imminent deportació als camps nazis, que tant de bo s'hi poguessin quedar, a Gurs, que els semblava un paradís! Tot plegat era inimaginable. Encara hi dono voltes ara, i penso que tot allò és inexplicable. No entenc com una societat europea va deshumanitzar tant un col·lectiu de manera que no veiés homes i nens, sinó jueus. Com es pot deformar la ment humana per arribar a això?
Un dels destins més tràgics és el del Julius, el germà de la seva àvia materna, que emigra als Estats Units a 17 anys i després participa en el desembarcament de Normandia i l'alliberament del camp de Buchenwald.
Es va quedar molt tocat. La guerra el va marcar de costella a costella. Va haver de marxar d'una ciutat petita alemanya amb tan sols disset anys, afrontar-se sol a un món nou, Nova York, i intentar salvar els seus pares des d'allà. Després va veure el que va passar a Europa i això el va traumatitzar per la resta de la seva vida. Encara avui el recordo, era molt entranyable.
Renega dels seus orígens alemanys i no en vol saber res.
És el sentiment de molts que van veure com les seves famílies van desaparèixer sense poder fer res. Els meus pares també van lluitar dos anys des de Barcelona perquè el cònsol de Marsella donés el visat als meus avis materns i portar-los aquí, però no hi ha haver manera. Eren ordres franquistes. Del 1939 fins al 1945 l'Espanya franquista va ser nazi. Si haguessin sigut més tolerants s'haurien pogut salvar moltes vides.
L'Estat espanyol i d'altres, que van negar asil als refugiats...
Molts països, però els jueus que estaven a França, molt a prop del pas de la frontera, esperaven poder entrar, atès que Espanya era neutral. Els meus avis paterns només van aconseguir un visat provisional per entrar a Espanya abans d'embarcar-se cap a Cuba, però almenys van poder salvar les seves vides.
Sí, sobreviure... Tanmateix l'àvia paterna, des de l'exili cubà, quan s'assabenta que han mort totes les seves germanes, es queda destrossada.
Va ser una desfeta familiar total i amb la família de Praga va passar el mateix. Els nazis van entrar a Praga el 1939 i ja va ser massa tard per marxar. La generació dels avis es va mamar que podia passar alguna cosa amb l'ascens de Hitler, i els que van poder van enviar els fills fora, però els que es van quedar no van poder escapar. Va ser una ratera.
Apunta com ja aleshores s'intuïa el que passava als camps, perquè la gent “desapareixia”.
A nivell polític crec que estaven informats del que estava passant. Em demano per què no van bombardejar les vies de tren per desfer l'enllaç amb els camps de concentració: s'haurien salvat moltes vides. La Segona Guerra Mundial em fa reflexionar sobre la qualitat humana de l'individu, que som pitjors que els animals perquè els animals maten per gana o per protecció dels seus fills, però l'home és sàdic. El 1944, quan els nazis ja veien que la guerra estava perduda, van accelerar la massacre dels jueus.
Quin ressò ha tingut el llibre després de la seva sortida?
M'han escrit d'arreu del món, sobretot de Sud-amèrica... descendents d'hongaresos, alemanys, ucraïnesos, etc. He rebut correus increïbles. M'ha contactat una persona que viu als Estats Units i que el seu sogre va anar en la mateixa deportació a Gurs, on van estar els meus avis materns. A través d'ell he pogut tenir l'arbre genealògic de l'avi matern que no coneixia. És una branca de la família que pràcticament va desaparèixer tota. Encara ara hi ha un matrimoni del qual es desconeix totalment què va passar. Simplement posa “donats per morts”. Ara m'estan cridant de molts llocs per donar xerrades i divulgar la història. No hem de tenir rancor però tampoc hem d'oblidar.
La barbàrie, tanmateix, no ha acabat...
Ni s'acabarà mai perquè l'home, com deia, és capaç d'actuar pitjor que una bèstia i ho veiem a Ruanda, etc. Per això és tan important formar la gent jove perquè conegui la història.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.