De la llengua materna a l'hebreu

Em va arribar el programa d'unes jornades filosòfiques que, coordinades per Felip Martí-Jufresa i Xavier Bassas, proposaven anar “més enllà de la identitat” per “pensar la igualtat i la diferència a l'Estat contemporani” amb la participació de filòsofs, antropòlegs, poetes i fins periodistes i cineastes en sessions repartides al CCCB, l'Arts Santa Mònica i l'Institut Francès de Barcelona. Malauradament, gairebé no vaig poder assistir a aquestes jornades, que han tingut lloc del 2 al 4 de desembre. Només vaig poder escoltar una mica de les lúcides reflexions de la filòsofa Fina Birulés, que aposta per la igualtat, però també per la llibertat i, per tant, la diferència. Però sí que vaig poder veure el documental D'una llengua a l'altra (Missafà, Lessafà, en l'original hebreu). Ho vaig fer perquè la seva autora és Nurith Aviv, una fotògrafa nascuda a Tel-Aviv que ha desenvolupat bona part de la seva carrera al cinema francès. La meva curiositat estava motivada pel fet que Aviv ha realitzat la fotografia de diversos films d'Agnès Varda. Un és Daguerrotipes (1974), en què Varda retrata els seus veïns comerciants del carrer Daguerre, a París-14é. Hi vaig pensar perquè en les dues pel·lícules hi ha imatges que, en la seva quietud, simulen retrats fotogràfics.

En el cas d'Una llengua a l'altra els retratats són poetes, escriptors i cantants que en bona part han hagut de renunciar a la llengua materna per adoptar l'hebreu, la llengua sagrada que l'estat israelià va instaurar com a oficial i, per tant, d'ús comú i quotidià. A Israel hi van arribar jueus amb llengües diverses, les dels països respectius, i en part també amb el jiddisch, que va ser amagat com si fos una vergonya associada als jueus centreeuropeus supervivents de l'Holocaust. En els moments fundacionals de l'Estat d'Israel, el jiddisch era la llengua de la diàspora i de la mort que volien ser oblidades. En el documental de Nurith Aviv, la poetessa d'origen hongarès Agi Mishol, que va arribar a Israel amb 4 anys, explica que el jiddisch dels seus pares li feia vergonya. Amb la consciència que escrivia en una llengua considerada moribunda, l'escriptor Isaac Beshives Singer va dir: “El jiddisch és la meva llengua materna i res del que ve de la mare mor mai de debò.” És així? Hi ha tantes llengües que, havent sigut maternes, han desaparegut. Com es viu la dissolució en un mateix de la llengua materna? Per sentir-se part de la comunitat cultural d'Israel, alguns dels testimonis reconeixen que van exiliar-se de les seves arrels. El poeta d'origen rus Meïr Wiselteir, que als 4 anys recitava poemes de Pushkin i Lermontov, explica: “Vaig assassinar cruelment en mi la llengua russa per poder escriure en hebreu.” Tanmateix, es va adonar que el rus romania en la música de la seva poesia. El film de Nurith Aviv és un document preciós en què una jueva vol fer present una heterogeneïtat llargament reprimida (el cantant d'origen marroquí Haim Oliel explica que ara canta en festes les cançons àrabs que de petit escoltava a casa amb les finestres tancades per por dels veïns) i l'existència de l'Altre, que encarna el palestí, dins de la pròpia cultura. El poeta araboisraelià Salman Malsah afirma que posseeix el seu lloc natal posseint l'hebreu i que aquest ja no és només la llengua dels jueus, sinó la dels que vulguin parlar-la. En canvi, els judeoisraelians potser deixaran de creure que són els únics posseïdors del territori quan també aprenguin l'àrab. La cantant àrab Amal Markus considera escandalós que no ho facin. Sí, és escandalós no aprendre la llengua de l'Altre quan és més pobre i no té poder.