Contraposats?

La confrontació de preferències és un joc de societat que dóna més de si com més ric és el material que es maneja. Per a aquest cronista té més interès si un sent més pròxim el barroc o el romanticisme que si als tios els agrada més la Carolina o l'Estefania de Mònaco, o a les fèmines en Richard Gere o en George Clooney. Em quedo en un terreny intermedi: tot i que l'un va desactivar molts adeptes amb la conversió al cristianisme i l'altre amb l'excurs budista no tants però també, si una cosa uneix Bob Dylan i Leonard Cohen en el destí és la capacitat de traspassar els gustos de les generacions; una altra és la forta personalitat i la consistència com a poetes, però això ens duria massa lluny. De l'islamista Cat Stevens se'n recorda poca gent avui en dia, i no crec que sigui per qüestions religioses.

D'entrada la carrera de Cohen sembla més homogènia, tant pels continguts i l'estil com pels alts i baixos de qualitat, més uniforme i ben calculada; més coherent? Recordem Oscar Wilde: la coherència és l'últim recurs de la falta d'imaginació; no sembla aquest el cas. Dylan, en canvi, apareix com un tipus esventat i proteic, capaç de la genialitat i del disbarat, de perdre's dins ell mateix i retrobar-s'hi de cop sense raons abastables, de forma aclaparadora i brillant, imprevisible tant en les coses millors com en els desastres.

He fet per a l'ocasió un repàs de l'un i de l'altre, i em quedo amb els grans himnes de Bob Dylan, I trew it all away, Sad eyed lady of the lowlands, Forever young, Is your love in vain?, Precious angel, Make you feel my love, Like a rolling stone (amb The Band en directe el 74), i amb les grans confessions de Cohen, Sisters of mercy, Take this longing, Memories, If it be your will, You got me singing, Ballade of the absent mare.

Potser les confessions són himnes, i els himnes, confessions. Excuso dir que em costa triar –no sé si em costaria: m'hi nego–, i que em sembla un recurs fàcil i escapista acollir-me a l'oportunitat del moment i la circumstància. Dylan és un ens solar, Cohen, crepuscular; quina afinitat concita això? Dylan té molts deixebles; de Cohen no en conec gaires; això també indica caràcter. Contrastat des d'aquest parell de tipus irrepetibles, l'intimisme no sembla l'oposat de la caça aventurera. Mai la música rock no haurà estat tan a prop de la poesia i, encara, de la filosofia. Potser aquest és un tamboret, i l'altra pota és Lou Reed; els en parlaré un altre dia.

Més que mai, les apreciacions són discutibles. Alguns artistes viren cap a l'essencialització per aprofundir en la seva peculiaritat, per refinar-la i depurar-la, per cavar dins d'ells mateixos. D'altres s'obren a maneres de fer més fàcils, comunes i reconeixibles, s'abandonen en la diversitat. Els uns perdran els seguidors que hi trobaven la manyaga abastable, el recer i el consol, els altres perdran els qui els tenien per objecte de culte. En tots dos casos perdran adeptes. Amb totes les excepcions degudes, situaria Cohen en la primera manera; Dylan (amb més dubtes), en la segona.