cultura
Fito Cabrales
MÚSIC DE ROCK
“Si m'aturés a pensar en el meu ‘èxit', m'espantaria”
Els records comencen a ser realment importants cap a la meitat
de la vida
Adolfo, Fito, Cabrales (Bilbao, 1966) no perd gaire temps pensant en el seu èxit esclatant perquè, segons confessa, acabaria boig. 2,5 milions de discos venuts entre Platero y tú –el seu antic projecte– i Fito y Fitipaldis i una gira en grans recintes on les entrades s'exhaureixen sense excepció deixen constància d'un fenomen difícil d'explicar més enllà de la impressió per part dels seus fans que Fito pot estar actuant davant milers d'espectadors, però també podria estar fent unes canyes en un bar tot mirant un partit del seu admirat Athletic per la televisió. Després d'actuar ahir a València, Fito y Fitipaldis presenten Huyendo conmigo de mí (Warner / Dro), publicat a finals d'octubre, avui al Palau Sant Jordi. No intentin comprar entrades perquè no en trobaran.
Han passat cinc anys d'ençà d'‘Antes de que cuente diez'. Per què costa tant fer un disc?
No tinc la sensació que hagin passat cinc anys. He gravat amb M Clan i Rosendo, he fet una gira per teatres... Però, bé, sí, han passat cinc anys. Escriure cançons és una feina prou agradable, perquè les fas tranquil·lament a casa. Una gira es basa simplement a viatjar i sortir a tocar. Un disc, en canvi, té un punt extra. Has de prendre moltes decisions i no és fàcil concentrar-se en cap altra cosa. Té un component emocional molt fort.
Ha arribat, musicalment, allà on volia arribar?
Si em preguntes si em sento reflectit en el meu disc, la resposta és que sí. A vegades escoltes certs discos i penses “Coi, ja m'agradaria a mi fer una cosa així”, però és bàsic conèixer els teus límits i jo tinc un equipàs de músics i productors que em fan sentir molt a gust amb el que faig. És la meva màxima aspiració? No, m'agradaria ser Ray Charles, no et fot! [riu].
Li retreuen que no es mou gaire de les mateixes coordenades... No té el cuquet de fer
un canvi de rumb?
un canvi de rumb?
Qui no ha somiat fer una gira amb big band? Sóc molt de Brian Setzer, o Duke Robillard, i això m'encantaria. També em faria il·lusió fer una gira tot sol amb la guitarra, però sé que s'ha d'estar a un cert nivell per no ser un plom. Ara bé: no hi ha ningú que m'ho demani més enllà dels quatre pesats de torn.
Com s'ha d'afrontar psicològicament el fet de pujar a un
escenari i trobar-se 20.000
espectadors?
escenari i trobar-se 20.000
espectadors?
No pensar-hi massa. Si m'aturés massa sovint a pensar en el meu èxit, m'espantaria. En el bon sentit, però m'espantaria. És bo, doncs, passar-hi de puntetes. Si pensés que a Madrid i a Barcelona tocaré davant de 20.000 persones se me n'aniria el cap. Quan passen coses així, els músics, per treure'ns les responsabilitats de sobre, solem atribuir-ho no pas a nosaltres, sinó a la música, a les cançons. Si pugés a l'escenari pensant-hi massa, simplement no hi pujaria. De fet, no seria capaç ni de sortir de casa.
Amb tot el que està passant, no es veu més arrossegat a tocar temes més polítics i socials?
Hi ha gent que això ho fa molt bé i jo... no. És bo, crec, ser-ne conscient. Fixa't en Javier Krahe, que explica de manera divertida coses que no ho són gens. Hi ha, com dius, temes que ara són quasi inevitables, però em preocupa fer cançons que d'aquí a quatre dies ja no serveixin...
Hi ha moments en el disc en què fixa la mirada enrere. Com ha de gestionar un artista els seus records?
Com tothom; no crec que sigui una cosa específica dels artistes. Valores la vida d'una manera quan tens 20 anys i d'una altra quan en tens 48. Els records comencen a ser realment importants cap a la meitat de la vida. Quan tens 18 anys, tret que siguin traumàtics, no valen per a res.
Un bon lloc on anar a buscar històries, doncs?
Sí, és clar. Quan t'apropes a
la cinquantena trobes més històries quan mires enrere que no pas quan mires endavant. Ja no és com quan eres un xaval, que et quedaves un dia a casa i maleïes estar perdent-te la vida...
la cinquantena trobes més històries quan mires enrere que no pas quan mires endavant. Ja no és com quan eres un xaval, que et quedaves un dia a casa i maleïes estar perdent-te la vida...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.