El savi que ens va dir adéu

Quan el 29 de març va morir Modest Prats, a Girona es va viure una petita depressió. Tot i que feia més de dos anys que estava prostrat al llit i sis anys afectat per l'Alzheimer, la desaparició d'un home savi –capellà i teòleg, filòleg i historiador de la llengua, gran lector i apassionat culer, entès en cuina i en la cultura italiana– va deixar un sentiment d'orfandat. Professor apassionat, admirat pels alumnes, el que li feia recança escriure, Modest Prats, aquell home capaç de seduir amb la paraula i la intel·ligència, va marcar la vida gironina fins al punt que va ser un dels més fervents impulsors de la Universitat i no li van caure els anells quan va renunciar a un càrrec polític com el de delegat de Cultura de la Generalitat per poder continuar amb la docència i la discussió interminable amb què no tan sols es va sobreposar a la mediocritat i el derrotisme que intenten mediatitzar el futur d'una col·lectivitat, sinó que va saber entendre la frugalitat de l'existència. No és una anotació al marge el fet que quan li van diagnosticar l'Alzheimer s'anés a entrevistar amb Pasqual Maragall per buscar consell i aquell malalt com ell li digués que escoltés molta música, llegís cada dia el diari i mirés el futbol.