Un jaciment revisitat

Els arqueòlegs i historiadors Francesc Aicart, Enriqueta Pons, Xavier Rocas i Carles Roqué han aconseguit localitzar un jaciment arqueològic al terme de Begur, entre el turó d'Aiguablava i la punta des Mut. N'han datat el període de màxima activitat entre les edats del bronze i el ferro antic, cap al segle VII aC, tot i que han detectat fragments de ceràmica i indicis que apunten que ja hi hauria presència humana al calcolític i a l'inici de l'edat del bronze, entre els anys 2500 i 1800 aC. Els resultats de la recerca han estat publicats en el darrer volum (el número 33) dels Estudis del Baix Empordà, en què descriuen algunes estructures inventariades, com ara restes de parets de pedra seca aprofitades segles més tard per a bancals de conreu.

Els indicis de l'existència del jaciment, però, daten de fa més d'un segle. La primera notícia figura al llibre Historia del Ampurdán (1883), del begurenc Josep Pella i Forgas. Però la recerca recent va arrencar amb la descoberta d'una postal, dipositada a la Biblioteca de Catalunya, que el prehistoriador Lluís Pericot i Garcia va adreçar al seu deixeble Lluís Esteva i Cruañas. Li anunciava que uns arqueòlegs gironins hi havien trobat restes de ceràmica, amb un croquis fet a mà per descriure'n la ubicació. L'equip actual encara va trobar una altra referència posterior “al voltant de l'espai que ocupa el parador de turisme” d'Aiguablava. I, de fet, les restes estan situades dins de la parcel·la de 7 hectàrees on hi ha l'establiment hoteler.

Aquesta circumstància ha estat clau per a la conservació de les restes, ja que la zona, força abrupta, no ha estat totalment edificada, per bé que han identificat alguns vestigis a prop de l'edifici i podria ser que la seva construcció afectés la part més septentrional del jaciment.

Els investigadors conclouen que cap al segle VII aC hi va arribar a haver un assentament habitat entre la part alta del turó d'Aiguablava i la vessant de migdia, però que probablement va ser abandonat un segle més tard. Les parets de pedra seca podrien haver sustentat cabanyes o barraques d'ús agrícola, ja que a prop dels fragments més antics han aparegut altres restes vinculades a la presència humana, com ara nombrosos còdols de la platja que haurien servit com a paviment a l'interior dels habitacles.

Respecte als fragments de ceràmica, la major part corresponen a peces fetes a mà, com ara olles, safates i vasos d'elaboració compresa entre el 2200 aC i el segle VI aC. Però també hi ha peces fabricades amb torn, com per exemple d'àmfores. Inserits als murs de pedra, s'han inventariat fins a 42 molins manuals de cereals.

Tot i l'abandonament del poblat, els penya-segats que envolten el jaciment van continuar servint de ports naturals per a l'ancoratge d'embarcacions. Ja en l'era moderna, a partir del segle XVIII, el paisatge de la zona es va omplir de bancals per al conreu de la vinya, que van quedar, però, en desús en la segona meitat del segle XIX per l'arribada de la fil·loxera i altres plagues que van arrasar el ceps.