La revista ‘El Procés' arrodoneix l'Any Vinyoli

Quan l'estiu passat va aparèixer el cinquè número de la revista cultural El Procés, dedicat de manera monogràfica a Joan Vinyoli en el seu centenari, els impulsors (Joaquim i Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Dani Chicano i Marta Negre) van tenir la gosadia d'anunciar una nova entrega abans d'acabar l'any. Era tan improbable que es pogués superar aquell esplèndid document, 158 pàgines amb valuosos testimonis dels amics que el van conèixer, de lectors entusiastes i amb la reproducció d'infinitat de cartes, fotografies, dedicatòries i dibuixos inèdits, que molts van témer que aquell no fos l'últim cant d'una revista que en dos anys s'ha convertit en un fenomen de culte. Però el sisè número també feliçment ha sortit, de moment en edició digital i accés obert ( revistaelproces.wordpress.com ), honorant a la portada l'afició del poeta a col·leccionar figuretes de gall amb una pintura d'un dels seus fills, Raimon Vinyoli.

Si el primer monogràfic estava dedicat al diàleg del poeta amb els vius, la nova entrega recorre de nou a documents inèdits procedents del Fons Joan Vinyoli de l'Arxiu Comarcal de la Selva, ara per resseguir la relació del poeta amb “els altres”, és a dir, amb amics i còmplices ja desapareguts. Aquesta és, doncs, una revista que deixa parlar els morts, sense interferir-hi amb cap nota ni comentari superflu, i l'efecte és d'una extraordinària eloqüència, no només per l'amplitud de correspondències que es posen per primera vegada a la llum, sinó també per la seva sorprenent extensió, que amplia fins a 248 el nombre de pàgines de la revista. Així, s'hi reprodueixen cartes i postals que Vinyoli va intercanviar amb Blai Bonet, Gabriel i Joan Ferrater, Joan Fuster, Josep M. López-Picó, Albert i Marià Manent, José Agustín Goytisolo, Pedro Salinas, Joan Oliver, Carles Riba, Joan Teixidor, Maurici Serrahima, Jaume Vallcorba o Xavier Benguerel, que el 9 de maig de 1963, li escrivia: “Sé que us tornaré a llegir altres vegades: algun dia per amor de mi mateix, un altre per a saber quina mena d'amics encara ens queden, gràcies a Déu, en aquest món tan desventurat de la nostra literatura, i algun altre, qui sap, a tall d'antídot, per a desembafar-me (a intoxicar-me no hi arriba) de tantes veus inútils que, això sí, reclamen encens i pedestal i, ai!, els troben.”