L'art com a necessitat

¿Què és el que empeny els homes, des de temps tan remots, a posseir obres d'art? Sobre la resposta es pot filosofar tant com es vulgui, però amb dos conceptes n'hi ha prou per entendre aquest neguit: la memòria i el desig. L'art com un lloc de resistència del pas del temps i com a llum reveladora d'allò que anhelem ser i tenir. L'art és, en definitiva, una necessitat inherent a la naturalesa humana. Custodia el seu passat i projecta el seu futur. O, dit amb les paraules de Pedro Azara, arquitecte i professor d'estètica a l'Etsab-UPC, “les obres d'art són com un somni”. “Emparen les ombres del passat, que prenen il·lusòriament vida, però també estan poblades d'éssers i objectes personals desitjats; sens dubte, de manera tan il·lusòria com en els records.”

El sentit de col·leccionar és l'estímul de l'exposició Memòria i desig, que presenta, fins al març, Artur Ramon Art. La mostra s'ha concebut com un “petit museu imaginari”, explica el galerista, antiquari i historiador de l'art barceloní, que ha encarregat el discurs, la tesi i el muntatge de la vintena d'obres escollides a Pedro Azara. Un conjunt eclèctic de peces europees, d'art i d'arts decoratives, que evoquen i invoquen diferents períodes, des de l'època medieval fins a l'actualitat. Des d'un imponent Crist de dos metres d'alçada, procedent de Burgos i del segle XIII, una talla de fusta amb restes de policromia original, fins a una de les darreres pintures que ha creat Miquel Barceló, un mar monocrom blanc, d'una sèrie amb què recentment va meravellar el seu públic de Nova York.

La raó de ser d'aquesta exposició és “tibar els col·leccionistes, públics i privats” i desafiar uns moments de tant desencís i desconcert en què la sensibilitat per posseir art s'ha desvirtuat i ha quedat només en mans d'obsessions especulatives. La mostra es va obrir fa unes setmanes i algunes de les obres més estel·lars han trobat el seu destí. És el cas d'un extraordinari retrat del rei Carles II encara infant, de Sebastián de Herrera Barnuevo, que ha adquirit el Museo del Prado, i d'una curiosa parella d'olis d'Isidre Nonell, un gitano i una gitana, que s'han repartit dues col·leccions particulars. El millor Nonell continua sent molt requerit pels col·leccionistes, i més ara que la crisi n'ha corregit els preus.

Altres obres esperen receptor, en alguns casos a priori un de tan natural com podria ser el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El museu de capçalera de l'art català no ha mostrat de moment interès per les dues pintures de Francesc Pla, el Vigatà, el millor muralista de finals del segle XVIII, que formen part de la sèrie de La vida de la Mare de Déu. I es fa estrany, perquè el MNAC atresora dotze de les setze seccions d'aquest cicle de format mitjà amb el colorisme de tons suaus tan característic d'aquest pintor. Tampoc sembla que pogués lluir millor que a Sitges –just ara que s'han reobert els seus museus després d'una profunda reforma– una marina que Ramon Casas va pintar des de la finestra del Maricel.

Les estretors pressupostàries estan fent molt mal als museus catalans, que viuen amb angoixa la impossibilitat de poder engrandir els seus fons d'obres. Però el factor econòmic no és l'únic fre que hi ha actualment per erigir o per millorar una col·lecció. “Tenir criteri és fonamental”, exclama Artur Ramon, que aquest hivern organitzarà un curs de col·leccionisme en què vol defensar els valors autèntics d'aquesta, insisteix, “necessitat inherent en l'home” que és viure a prop de l'art. Seran cinc sessions, la primera dijous vinent, en les quals incidirà en qüestions tan bàsiques com l'educació de la mirada, però també en les lògiques del mercat, en temes fiscals i en les garanties. És un curs obert a tothom: “No és cert que col·leccionar art sigui una afició exclusiva per a gent rica, i molt menys avui que hi ha tantíssimes opcions per començar una col·lecció.” Les places ja estan totes cobertes, però això anima al galerista a impulsar seminaris similars més endavant. De cara a l'estiu, té en ment organitzar-ne un de monogràfic, probablement dedicat a Caravaggio, una de les seves dèries com a estudiós, i al qual acaba d'escodrinyar en un llibret impulsat pel Museu de Montserrat, on es conserva el Sant Jeroni penitent de l'artista barroc italià.

Artur Ramon, l'únic català que té les portes obertes a Maastricht, la fira d'art més important del món, entén l'espai de la galeria com alguna cosa més que un lloc on es compren i es venen obres. I combina la seva faceta de galerista i antiquari amb la d'historiador de l'art en actiu. Aquesta primavera publicarà un llibre molt personal amb un itinerari especial per les col·leccions del MNAC.