El cas de les vuit mans negres
Bennasar, Llort, Macip i Moreno presenten ‘La reina de diamants', una novel·la amb què homenatgen el ‘pulp'
Els quatre autors consideren
que han escrit una “novel·la
de quilòmetre zero”
Salvador Macip, Marc Moreno, Lluís Llort i Sebastià Bennasar tenen les mans negres i lliures. Negres perquè tots quatre van decidir escriure plegats, a vuit mans, una novel·la de crims a l'estil de les novel·les populars americanes del primer terç del segle XX. I lliures perquè en prendre la decisió van acordar que cada part l'escriuria cadascú amb el seu estil. Si creaven un nou escriptor, no seria per la fusió de quatre individualitats, sinó per la suma de les diferències.
El resultat és La reina de diamants (Llibres del Delicte). “Com a editor de Llibres del Delicte, sempre busco noves fórmules, noves novel·les que sorprenguin el lector, perquè si el vols seduir amb els teus llibres has d'oferir alguna cosa especial. I se'm va acudir fer una novel·la entre diversos escriptors en què cadascú escriuria una part de la història des del punt de vista d'un dels personatges”, explica Marc Moreno, un dels escriptors i també editor de l'obra.
Una novel·la així plantejava problemes de logística. “Vam planificar-ho tot en una reunió inicial i després vam fer una escaleta molt detallada. A partir d'aquí, i sempre via correu electrònic, cadascú sabia el que havia de sortir en el seu capítol. El marge per improvisar era petit, tot i que cadascú explicava la seva part com volia”, indicava Salvador Macip.
Tot i la dificultat de combinar quatre personalitats, humanes i professionals, molt marcades, consideren que Déu n'hi do la fluïdesa amb què han treballat. “La complicació era que calia estar al cas del maleït efecte papallona que fa que tocar un detall pugui afectar la part d'un company, 70 pàgines enllà”, explica Lluís Llort, redactor de la secció de Cultura d'El Punt Avui.
La combinació d'estils és una de les apostes del llibre. I també un dels seus riscos. “Un de sol segurament no hauria aconseguit que les veus dels quatre personatges principals sonessin tan personals, i això fa que la història funcioni millor. A més, entre tots se'ns van acudir idees més bèsties, ens vam esperonar els uns als altres. És el punt fort de la novel·la”, comenta Bennasar.
Excepte Salvador Macip, tots han publicat altres novel·les negres, cosa que va facilitar la feina. A més, Macip assenyala: “Vam aparcar els egos i preníem decisions democràticament, pensant què era millor per a la història. Comentàvem i opinàvem lliurement i tothom acceptava les crítiques.”
Tarantino i Marlowe
L'obra no esquiva, com no ho feien els relats pulp, la violència física i verbal. “La reina de diamants em recorda les històries negres americanes dels anys quaranta, però filtrades per un sentit més contemporani de la violència. Com si Tarantino dirigís una pel·lícula protagonitzada per Philip Marlowe”, afirmar Macip, i Moreno hi afegeix: “Hem aconseguit demostrar que es pot fer una bona novel·la pulp amb elements i escenaris ben catalans [perquè l'obra té lloc a la zona de Lloret].”
No hi falten robatoris de diamants, prostíbuls, esclavatge sexual, excombatents dels Balcans i mafiosos russos, a banda de traïcions i ambicions de tota mena. El resultat els ha engrescat i no descarten repetir l'experiència. “Diuen que les segones parts mai són bones, però també que el segon clau sempre és millor que el primer... I no parlo de claus de fuster”, rebla Llort, i Bennasar hi afegeix: “De moment, però, hem de fer tots els possibles perquè aquesta arribi al màxim de lectors, perquè, en definitiva, escrivim per als lectors, perquè s'ho passin bé, i són ells els que han de decidir si paga la pena que repetim el projecte.”
El seu experiment l'anomenen “novel·la de quilòmetre zero” o “producte de proximitat”, perquè han volgut que la novel·la passi a Catalunya, però des d'una mirada descentralitzadora i ampliant el concepte urbà, tan lligat a la novel·la negra, d'una manera conceptual, no geogràfica.
Una novel·la cafè: negra, intensa, breu i calenta
La reina de diamants està dividida en quatre parts, cadascuna escrita per un autor, que, alhora, mostra el punt de vista d'un sol personatge. Una mica com el relat de Ryunosuke Akutagawa Rashomon, que Kurosawa va convertir en obra mestra cinematogràfica. La diferència és que en aquest cas no es repeteix la mateixa situació; cada part afegeix nova informació fins a configurar la història sencera. Podria ser obra d'un sol autor.
Llort inicia la novel·la narrant un robatori de diamants en un xalet luxós amb el punt de vista del Lorik, un albanokosovar instal·lat a la Costa Brava. Bennasar descriu els pensaments d'un mafiós rus, el Vladimir, de prop de seixanta anys i amb problemes de salut. Moreno té la veu del Carles, l'amo d'un prostíbul de Lloret en hores baixes, que ha de pagar un deute. I Macip tanca l'obra amb la peça protagonitzada per l'atractiva Alícia, esposa del Carles.
La trama ofereix diversos girs que aconsegueixen sorprendre els lectors i està construïda a còpia d'acció, renecs, escenes d'erotisme sovint sòrdid, violència en diversos formats, traïcions encreuades, plans delictius maquiavèl·lics que en algun cas tenen èxit i en d'altres no i una certa masculinitat, lògica, perquè tres dels quatre personatges narradors són homes, i homes políticament incorrectes. El final, però, acosta la història a una mena de justícia femenina. Pulp actualitzat, ambientat en terres catalanes.