Quan al final el franquisme va tornar als seus orígens

El pensador italià Antonio Gramsci va establir que quan un règim polític ha perdut la seva capacitat de convenciment sobre les capes subalternes de la societat, el grup que ostenta el poder perd la seva condició “dirigent” i esdevé únicament “dominant”; és a dir, posseïdor de la mera força coactiva. En aquest procés que Gramsci anomenava “crisi orgànica” és sobre el que incideix la recerca de Pau Casanellas. Morir matando. El franquismo ante la práctica armada, 1968-1977 aborda la repressió de què van ser objecte els grups que s'enfrontaren a la dictadura mitjançant la violència. I ho atén defugint de maniqueismes, exaltacions o criminalitzacions, tan esteses com mediatitzades en aquest tipus d'estudis. Ben al contrari, l'ús d'un llenguatge unívoc i la inserció del relat en el seu context, donen mostra del rigor acadèmic d'una obra que prové de la tesi doctoral de l'autor. Rigor que en cap moment no interfereix amb un tempo narratiu tan amè que sovint sembla apropar-se a l'assaig històric. La mirada aguda de l'autor ressalta, d'altra banda, les claus explicatives d'un dens entramat repressiu.

Mitjançant una anàlisi minuciosa i extensa de documentació elaborada per les autoritats franquistes, i fent gala d'un bast coneixement de la bibliografia especialitzada, l'autor indaga en les pràctiques repressives d'un règim que paradoxalment se l'ha arribat a definit com a “predemocràtic”, en aquesta etapa. No s'hi destaquen únicament els afusellaments comesos pel franquisme durant el període –els darrers dels quals compliran quaranta anys el pròxim 27 de setembre. Entre les aportacions més rellevants s'hi poden destacar les reflexions entorn a la legislació repressiva elaborada durant el tardofranquisme. Allò que en el text s'anomena “violència normativitzada” va materialitzar-se en un increment dels condemnats per tribunals militars; en l'aplicació d'estats d'excepció selectius sobre militants antifranquistes individualitzats; així com altres fórmules que tindrien continuïtat més enllà de la dictadura, com la possibilitat que els serveis secrets organitzessin operacions de contrainsurgència en el marc d'una guerra bruta contra el terrorisme.

Al llarg de l'àgil narració, el lector podrà endinsar-se en tota la seva extensió en el fenomen de la violència política durant el tardofranquisme, per foragitar per complet la imatge amable dels darrers anys de dictadura. Un període en què, de forma paral·lela a la decrepitud del dictador, el règim va anar tancant-se sobre si mateix, tot fent ús d'una violència inèdita des de la postguerra. Una violència franquista que no era sinó una cruel evidència de la manifesta incapacitat de convenciment més enllà de les seves pròpies files. Una fugida endavant que demostra l'hegemonia adquirida per l'antifranquisme entre una societat creixentment mobilitzada, que va evitar la supervivència de la dictadura, tal i com el rei Joan Carles i els reformistes del règim preveien. Al capdavall, Franco va morir al llit després d'haver estat sotmès a operacions quirúrgiques innecessàries i mantingut en vida de manera artificial durant dies a instàncies de les persones més properes al poder, temoroses com estaven que amb la mort del dictador morís el règim mateix. Aquest fet denota, com d'altres que Casanellas il·lustra, la capacitat de desgast a què l'antifranquisme va sotmetre aquell règim que va morir, com va néixer, matant.