La gran pedrera

Els barcelonins no han acabat de resoldre la seva relació amb la muntanya de Montjuïc. Per a la Barcelona més mandrosa i pomposa de l'Eixample, sovint la ciutat s'acaba a la plaça d'Espanya. I vet aquí quina paradoxa, perquè l'Eixample està construïda amb pedres procedents de Montjuïc. I no només això: des de l'època romana, la muntanya ha proveït la matèria primera per erigir edificis, escultures i monuments de tot Barcelona. Aquesta història l'explica l'exposició Pedra-Montjuïc-Barcelona. La construcció de la ciutat, que presenta el castell de Montjuïc fins al 15 de juny.

Història que comença amb Barcino. Els romans van ser els primers que van apreciar les qualitats de la pedra de Montjuïc per dotar-se de muralles, temples i tombes. Les virtuts d'una pedra –“dura i molt resistent”, subratlla Imma Fondevila, la comissària de l'exposició– que en els temps de l'esplendor medieval va servir per fixar l'espina dorsal dels edificis històrics: la catedral, el Saló del Tinell, el Palau de la Generalitat, l'Ajuntament, la Llotja de Mar, les esglésies de Santa Maria del Mar, del Pi i dels Sants Just i Pastor...

Sempre que la ciutat ha necessitat créixer ha recorregut a Montjuïc. Així va ser quan es va començar a desplegar el pla de l'Eixample. “Va ser el moment de màxima explotació de les pedreres de la muntanya”, indica Fondevila, directora de projectes de Magma Cultura, empresa que gestiona el castell de Montjuïc. N'hi va arribar a haver més d'una vintena. L'activitat era intensa fins que l'aparició del totxo va imposar noves lògiques en la construcció moderna. L'últim edifici que es va alimentar de pedra de Montjuïc va ser el Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya. Això ja era a principi dels cinquanta del segle passat i es posava punt i final a 2.000 anys de dependència de la muntanya. El llegat? Dotze hectòmetres cúbics de pedra extrets de Montjuïc i bolcats a la ciutat. “El reflex de la muntanya és a tota la ciutat. I a la memòria de gent que encara recorda la famosa terra d'escudelles, una sorra que es venia als mercats i que era molt eficaç per a la neteja domèstica”, exclama la comissària.

La muntanya no es va buidar, però els rastres dels immensos forats són ben visibles. Alguns equipaments, com ara el Teatre Grec, són fills d'aquestes profundes esgarrapades. De fet, l'explotació no ha conclòs del tot. Encara avui hi ha una pedrera en funcionament, de nom Borinot, al Club Natació. Això sí, només té un únic client: la Sagrada Família, per a la qual Gaudí ja va fer servir pedra de Montjuïc.

L'exposició explica aquesta història amb fotografies i documents diversos, però també amb una desena d'obres originals que han prestat diferents museus, el MNAC, el Museu d'Arqueologia i el Museu d'Història de Barcelona, amb el repte d'oferir la mirada més artística de la pedra de Montjuïc. Per exemple, s'exhibeix una roda de molí del segle XIX, o més ben dit, una mola catalana, perquè és com es coneixia si duia el segell de Montjuïc, la més sol·licitada a tot l'Estat. També llueix una preciosa estela romana, del segle II, procedent d'una de les necròpolis de Barcino. Està coronada amb un cap de medusa, un monstre de la mitologia grega que convertia en pedra qui la mirava als ulls. Una medusa imponent feta, és clar, de pedra de Montjuïc.