El violí, mirall de l'ànima

Nicola Benedetti, ara fa tres anys, va rebre una d'aquelles trucades que sembla que només puguin passar en somnis. Jonathan Moulds, un banquer de Londres que havia quedat captivat en veure-la en concert, li oferia en préstec el seu Gariel Stradivarius (de 1717, i valorat en 9 milions d'euros) a canvi d'actuar per a ell i els seus amics uns quants cops cada any. “És el somni més recurrent dels violinistes!”, admet Benedetti, que no amaga la gran pressió d'haver de traginar tal valuosa peça. “La connexió que estableixes amb el violí és íntima de veritat, ja que dediques més temps a l'instrument que a qualsevol altra cosa a la vida. Tot el que sents procures expressar-ho amb el violí, que s'acaba convertint en un mirall de la teva ànima”, prossegueix.

L'escocesa Nicola Benedetti, de 27 anys, és una de les violinistes més aclamades de la seva generació. Filla d'un toscà que, als 10 anys, va marxar a viure a Escòcia i que, per mitjà de tot un sistema d'invents de neteja en sec, va acabar convertit en multimilionari, la violinista té un contracte d'estrella amb Decca, ha rebut distincions de tota mena, ha col·locat els seus discos en llocs de les llistes de vendes que semblen reservats a les grans dames del pop i ha estat convidada per les orquestres, els directors i els auditoris més prestigiosos de tot el món. Li faltava, però, debutar a Barcelona, la qual cosa farà avui al Palau de la Música amb La Cetra Barockorchester Basel dirigida per Andrea Marcon i un programa dedicat a Vivaldi que culminarà amb Les quatre estacions. “És impressionant com una música pot mantenir-se tan rellevant al llarg dels anys”, afirma. “Hem treballat de valent per donar-hi un punt fresc i genuí, i en aquest sentit, Andrea Marcon m'ha revelat moltes idees. És una música que et remou i que conté una bellesa d'una innocència quasi infantil.”