Adéu a una seductora

Hi ha molts motius per quedar-se amb la seducció de l'actriu i directora Rosa Novell. La majoria, triaran la valentia que va demostrar en ser “una altra Rosa”, també als escenaris. Ahir a la tarda va morir. A la nit, Abel Folk no va poder menys que recordar-la en la funció a la Llotja de Lleida que ella hauria d'estar realitzant, si no hagués estat per la nova recaiguda. Novell s'estimava el teatre etern (va començar debutant amb unes Troianes al 1974). L'última trobada l'ha sobreviscut; o millor, Novell reviu en cada rèplica de L'última trobada que encara té una notable gira per Catalunya i una estada a la Villarroel. Anna Barrachina té el difícil paper de substituir-la. “El millor lloc per a mi és l'escenari”, sentenciava pletòrica.

Novell, cega a causa de la malaltia, lluïa una brillantor especial en un quadre fosc de traïcions pels personatges de L'última trobada. Eduardo Mendoza, el seu marit, estava més nerviós que ella respirant els últims segons al vestíbul abans de l'estrena al Romea. Ella volia continuar. En rebre el Butaca honorífic ja ho va deixar ben clar. Però va reaparèixer el càncer i ja no es va poder agafar a aquest teatre que li havia pres i també li havia donat la vida, com li repetia una amiga seva quan patia un desencís.

Les últimes funcions de L'última trobada van ser una satisfacció per a ella. Marisa Paredes li deia, emocionada després d'una funció: “Ho has aconseguit, ja t'ho estan donant”. “Hi ha altres actors que també s'ho valien i no ho van rebre mai. Aquest agraïment de la gent, que t'estima, és com una onada suau amb molta energia”, declarava Novell fa només tres mesos a aquest diari en motiu de la concessió dels Premis Butaca.

Rosa Novell (Barcelona, 1953) es va llicenciar en filologia a la UAB i va estudiar a l'Institut del Teatre. El seu debut va ser al costat d'Anna Rosa Cisquella i Isona Passola, a Les Troianes. Ahir, JoanLluís Bozzo, que va dirigir aquell muntatge recordava de Novell que era una actriu “molt culta i llegida”. Possiblement, per això, la seva actitud era “insubornable”. Ferran Mascarell lamentava a TV3 ahir a la nit la seva mort tot elogiant “l'instint teatral” i les seves interpretacions de grans autors. El conseller intuïa que, d'haver pogut cultivant la direcció hagués estat “una de les grans directores”.

Novell és germana del periodista i ara actor Queco Novell. Van coincidir dues setmanes al novembre: ella amb L'última trobada; i ell amb Polònia el musical. Feia només una parell d'anys que havien compartit escenari en una vetllada de música i correspondència entre Eduard Toldrà i Manuel Clusells, l'avi per part materna de tots dos. L'actriu , que celebrava l'èxit i la intenció de Polònia, comptava que Queco faria un bon paper dramàtic. I li divertia explica una anècdota: “Fa poc, estava el Queco al Viena i va veure unes senyores que se'l miraven. Al final s'hi van atansar i li van dir: “Avui no el venim a veure a vostè, sinó a la seva germana!”Rosa Novell, durant quatre llargues dècades, va poder cultivar interpretacions de protagonistes de clàssics i autors contemporanis. També del seu marit, l'autor La ciudad de los prodigios, que va escriure teatre per a ella. Deuria ser ella que va reptar-lo quan es va atrevir a fer una adaptació de Sin noticias de Gurb, a l'escena. Novell i Mendoza també van treballar dins de la Sala Muntaner (Restauració) però molt curta distància, en el Círcol Maldà de Pep Tosar, en múltiples microprojectes utòpics i deliciosos. Novell va ser una actriu forta, que (com ella mateixa admetia) havia actuat en les principals companyies del moment però no havia tingut la paciència per ser-ne membre, “sempre he estat insaciable”, reconeixia.

Rosa Novell era la candidata a fer Testamento de María de Colm Toibin, amb la direcció d'Agustí Villaronga. La malaltia va truncar-li el projecte que, finalment, es va estrenar al Grec amb Blanca Portillo de protagonista. En breu, farà estada aquest muntatge al Lliure de Gràcia. Novell i Villaronga es van treure l'espina fent un documental d'una actriu cega intentant memoritzar el paper d'aquest muntatge. El film fa tres mesos, segons sembla, ja es trobava en fase de muntatge.

Cinema i televisió

Des de ben aviat, la carrera de Rosa Novell va estar vinculada a la televisió i el cinema. El 1976 apareixia a la Hic digitur dei, dirigida per Antoni Martí, amb guió de Quim Monzó i Roser Fradera. La pel·lícula es va rodar fora del circuit comercial amb càmeres super-8 i va comptar amb un luxós planter dels participants en el primer certamen de teatre Grec del 1976. Més vinculada els primers anys a la televisió, el 1981 va participar a la comèdia de Ventura Pons El vicari d'Olot, un èxit històric de públic del cinema català. Més que comprometre's per llargs períodes de temps amb sèries, va aparèixer en telefilms i col·laboracions esporàdiques en diverses sèries, mentre que regularment participava al cinema català i espanyol. En total va participar en 25 pel·lícules, comptant els curts, i més de 40 sèries, programes i telefilms.

Alguns títols destacats al cinema van ser La banyera, de Jesús Garay (premiat el 1989 a Sitges i Brussel·les); Els papers d'Aspern (1991), que va competir al Festival de Sant Sebastià; el film d'episodis El perquè de tot plegat (1995), de nou sota la batuta de Ventura Pons; Libertarias (1996), de Vicente Aranda, o L'any del diluvi (2004), adaptació de la novel·la del seu marit Eduardo Mendoza.

Els darrers anys ha participat en tres films destacats dels premis Gaudí: Xtrems (2009), d'Abel Folk i Joan Riedweg, que va estar nominat en 11 categories; Rastres de sàndal, millor pel·lícula d'aquest any, on feia de mare adoptiva del personatge d'Aina Clotet, i un petit paper a Stella cadente, de Lluís Miñarro, que va aconseguir dos guardons i va estar nominat a també a onze. L'Acadèmia del Cinema Català la va nomenar Membre d' Honor de l'Acadèmia el desembre passat, però ja no va poder assistir a l'acte a causa de la malaltia.