“Hi ha més persones bones que dolentes”

Home, no. És cert que vivim en un món que n'és ple i vessa, però també hi queden paratges per al desenvolupament normal de la vida, per a l'amor, l'esperança i tota mena de fortuïtats. En el cas concret de Sicília sense morts –i en això d'alguna manera et dono la raó–, no m'havia proposat escriure cap novel·la negra. Pensava més aviat en una novel·la històrica –història contemporània– i així crec que ho he aconseguit, però es veu que el pes de l'entorn la va marcar amb aquests elements predominants. L'editora, Maria Bohigas, em va descobrir els trets de gènere: “Ja ets conscient que has escrit un thriller?” I no, no m'havia passat pel cap. M'agrada que hagi estat així.

En els seus principis actius et diria que no. La cobdícia és a tot arreu. L'especificitat de la corrupció, però, la donen molts de factors, començant per la societat de la qual sorgeixen els corruptes i de les activitats que s'hi desenvolupen. En el cas de Mallorca, venim de la tradició del contraban, ben vist fins que va donar entrada al món de la droga. Una tradició així fa que la societat sigui tolerant amb la corrupció controlada. Però ja no és el cas, i la nostra societat està oiada i perplexa. Se sent indefensa i és incapaç de reaccionar amb energia, fins i tot en tenir una urna al davant.

Et diria, fins i tot, que l'illa és un dels llocs que conec amb millor qualitat de vida –tot i que en franca degradació–. Sí, hi ha esperança, que és una virtut teologal, escortada per la fe i la caritat. Hi ha més persones bones que dolentes. És menester que reclamin el pes que els correspon. Quant al món... Saps que n'és, de gran! Fa por. L'expansió de la pobresa i la unificació del pensament dominant, representat per cabdills com ara Aznar, conformen un paisatge tenebrós. Però ens n'hem de sortir.

Els personatges comanden molt. En el decurs de l'escriptura del llibre, n'hi ha que es fan els desmenjats i s'exposen a ser exclosos. I d'altres amb els quals quasi no comptaves i que, de sobte, s'imposen. Ara, al final tots han d'estar al servei de la història. I viceversa.

Escrivint sóc vago i dispers,
anàrquic. Depèn, bàsicament, de la insistència de la història a demanar-me pas. Si me la puc treure de sobre contant-la a alguns amics i/o familiars, no hi penso més. Hi ha històries que no es conformen amb el relat oral i se t'aferren al cervell fins que els dones satisfacció per escrit. Et quedes ben a plaer.