Entretén-nos, Robbie!

Robbie Williams no cal que demani permís quan ens pregunta si ens pot entretenir en un dels seus temes més famosos. L'entreteniment, i de qualitat, està assegurat en cadascuna de les seva actuacions. El bad boy del pop britànic ho va demostrar amb escreix anit davant 18.000 persones, fent el ple al Palau Sant Jordi de Barcelona, en un concert colossal. Robbie Williams és una bèstia d'escenari. Després de 25 anys de carrera (primer al grup Take That, i després en solitari), Williams ha fet de l'espai escènic casa seva. Amb tota la bona tradició de la música popular britànica a l'esquena, Robbie Williams es va imposar davant l'audiència, rotund, energètic, utilitzant una de les seves millors armes: un del timbres de veu masculina més bonics i sensuals del pop actual.

A llarg de la nit, Robbie Williams, de 41 anys, va desplegar tota la seva artilleria de talent natural i va fer embogir l'audiència. Sempre autoirònic, tenyit de ros, amb unes banyes de dimoni, es va presentar amb puntualitat britànica, de manera pomposa, sota la tonada de Carmina Burana, iniciant el concert amb l'enèrgica Let me entertain you, que també dóna nom a aquesta especial gira del cantant, que inclou ciutats on feia anys que no actuava. A Barcelona i Madrid (on dimecres va iniciar la gira), ja feia una dècada.

Acompanyat per una banda efectiva i quatre coristes excepcionals, el concert va tenir un caràcter antològic dels grans èxits del cantant, barrejats amb versions. No hi van faltar Rock Dj, No regrets, Feel, Kids ni Millenium. En les versions es va atrevir amb una interessant fusió de We will rock you, dels seus admirats Queen, amb I want rock and roll, de Joan Jett; amb una barreja de Royals, de Lorde, i Bodies, i de Come undone amb I still haven't found what I'm looking for, dels U2.

I com que l'escenari és casa seva, es pot permetre el luxe de mostrar els calçotets, posar-se una faldilla o petonejar una noia del públic. Però malgrat les extravagàncies i brometes contínues sobre el seu cul, Williams, al contrari d'altres divos i dives del pop, no deixa de cantar molt i molt bé, alternant els tons més greus amb el seu característic falset. Ho va demostrar a bastament quan, amb frac i guants blancs, va dedicar una part del concert a abordar clàssics del swing, com el bon crooner que també és –ho ha demostrat en dos dels seus treballs discogràfics–. La versió d'A love supreme, en estil jazzístic, va ser antològica, així com la divertida versió de You know you make me wanna shout, de The Isley Brothers.

Sarcàstic, versàtil, brètol amb el seu posat de fatxenda de bon cor, Williams va seduir per la seva proximitat amb el públic, gairebé familiar. Va explicar unes quantes gracietes dels seus dos fills petits i va cantar A better man a duo amb el seu pare, que havia estat cantant professional, en un dels moments més ovacionats de la nit. En la simpàtica Candy va fingir que es ficava en un llit vertical amb una noia del públic i va coronar l'espectacle amb una emocionant versió d'Angels, que va dedicar a les víctimes de l'accident d'avió dels Alps francesos. Simplement memorable.