Benito, la bèstia al museu

L'artista Jordi Benito (Granollers, 1951 - Barcelona, 2008), el més radical del planter català, era capaç de qualsevol cosa. Des de dormir amb un porc ibèric lligat al costat fins a clavar-se la mà en un piano. El públic que assistia a les seves sonades i espaterrants accions, gairebé sempre banyades amb la sang d'animals esquarterats, acostumava a sortir-ne trasbalsat. Tothom quedava corprès per la seva capacitat d'improvisació. I sí, però no: era molt intuïtiu i espontani, però s'ho estudiava i s'ho preparava tot. Absolutament tot.

El mètode Benito era el següent: “Planificar; quan ho tenia tot planificat, canviar-ho i escriure un nou guió. I, al final, fer una altra cosa”, explica el poeta, assagista i agitador cultural amb molta amplitud de mires Vicenç Altaió, amic seu i gran admirador del seu treball pioner del body art, la performance
i la instal·lació. Aquesta manera de ser i de fer ja l'havia desvelat en part el mateix artista. “Com que jo no sóc cap intel·lectual, funciono com un contenidor de dades disperses i amb aquesta energia exterior, que em donen el públic, el moment o el compromís, actuo com un motor d'explosió”, havia confessat el component més jove, i sens dubte el més trapella i irreverent, del Grup de Treball, l'estendard del moviment conceptual català.

De l'enigma Benito, però, en sabem ara més coses que mai gràcies a l'exhaustiu estudi que s'ha fet del seu fons documental. Un arxiu, amb una quantitat de materials immensa, que des del 2012 és en mans del Museu de Granollers. La família de l'artista va decidir donar-lo a aquesta institució, tan vinculada a la trajectòria de Benito, amb el compromís que el vetllés, l'ordenés i el catalogués. I aquesta feina s'ha fet, amb uns resultats inesperats per “comprendre molt millor la seva llegenda artística, plena d'errors”, precisa Altaió, comissari de l'exposició que culmina aquest procés, Idees com a imatges / Documents com a obres d'art, que es pot visitar al Museu de Granollers fins al dia 27 de setembre.

Jordi Benito va morir el fred hivern del 2008 al seu pis de Barcelona, “pràcticament com un pòtol dandi, damunt la taula, preparant nous projectes”. Feia temps que la seva salut s'aguantava per un fil i el seu univers artístic impactant i provocador s'havia anat fonent i redirigint cap a una dimensió més espiritual i científica aliada amb llums de neó. La seva mort, a la qual sempre havia incrustat una mirada directa, s'intuïa, però no per això va ser poc sentida i plorada. En el seu cercle més íntim hi havia el temor que tot el seu llegat artístic, amb fonaments tan efímers, quedés a la intempèrie, i ell, com un artista més, ni que fos el més agosarat, de la nòmina dels conceptuals.

Però el seu arxiu, sobretot gràcies a la generositat de la seva família, ha frenat aquests neguits. El fons Benito està integrat per 150 carpetes amb un munt de documentació dels seus projectes (més de 1.500 papers, més de 3.000 fotografies...), realitzats o fallits, possibles o impossibles, i una desena llarga d'inèdits, entre els quals hi ha el croquis d'un recorregut –acompanyat d'un toro– per divuit ciutats d'Europa durant 54 dies que formarien les lletres GOYA a partir del dibuix geoespacial.

Amb tot aquest material, escodrinyat de dalt a baix, Altaió i l'equip del museu vallesà han gestat una gran exposició retrospectiva. Abans de morir, Benito ho somiava. La mostra ressegueix tot el seu periple, artístic i personal, perquè “són indissociables”, des dels llunyans inicis, a principis dels anys setanta, quan als seus tendres 20 anys de seguida va cridar l'atenció dels gurus del sector de l'art, en especial del crític Alexandre Cirici Pellicer, que el va apadrinar de manera entusiasta.

L'exposició s'ha farcit amb la informació que custodia el seu fons i amb obres majors que atresora el Museu de Granollers. Però més important i tot que aquest muntatge de vida limitada és que el pla per revalorar l'obra de Benito perviurà a través de dues iniciatives. D'una banda, tot l'arxiu ingressarà en règim de dipòsit, quan acabi la mostra, al Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), per facilitar-ne la consulta, la investigació i la difusió. De l'altra, els futurs estudiosos tindran un extraordinari punt de partida amb una publicació, coeditada amb l'editorial Comanegra, que furga amb una nova llum la metodologia d'aquest artista irrepetible.

De moment, se n'ha editat un primer volum –el segon apareixerà els pròxims mesos– que indaga en els anys setanta i vuitanta, els de la descoberta de la capacitat de l'art per transformar la realitat. És el Benito que comença a experimentar amb el seu propi cos fins als límits, just fins al dolor i la destrucció, per bé que també els acabarà traspassant i, per a les performances més arriscades, el vigilarà de ben a prop el metge i amic seu Sagi Tarbal. És el Benito que es capbussa dins d'una muntanya de calç viva per sentir com se li crema la pell o el Benito que mesura el temps que pot aguantar sense aire als pulmons.

Uns gestos extrems que l'aniran bregant fins a engendrar les accions mítiques que durà a terme en esglésies romàniques, al Palau Marc –quan es va convertir en seu de la conselleria de Cultura– i en museus com el Georges Pompidou i la Fundació Miró, on va acabar ofegat per la sang calenta que li vessava una vaca acabada d'escorxar i penjada cap per avall. Una sèrie d'accions amb la polèmica assegurada: a París va haver d'anar a declarar per tràfic de cadàvers –una obra seva no va ser admesa perquè contenia ossos humans– i a Barcelona va ser denunciat per maltractament als animals i per escàndol pornogràfic –una parella feia l'amor al mig de la sala de la Miró.

Això succeïa fa més de tres dècades, però la controvèrsia sempre el va perseguir. El 2006, dos anys abans de morir, un dels seus vídeos més bestials es va projectar en una exposició al Reina Sofía de Madrid. Les veus contràries a les seves pràctiques artístiques es van tornar a conxorxar. Un art incòmode ahir, avui i, probablement, sempre.