Aventures, amor i caos

N'hi ha de tots colors. I així ho aplica Albert Espinosa amb la seva literatura. Després d'escriure El món groc i de realitzar la sèrie Polseres vermelles, l'autor parla així de la darrera obra: “És la meva preferida, m'ha canviat.” Per l'autor, l'essència d'aquest llibre és “arriscada”. “Aquesta és sempre la resposta”, diu. Escriu i parla del caos, no com a desordre, sinó com a “part de la personalitat sense judici ni moral”.

Per entendre el risc de què parla Espinosa, aquesta cita exemplifica quin és l'eix central d'El món blau (Rosa dels Vents): “Quan una persona no et comprengui, digues-li: no importa, estima el meu caos.” I Espinosa estima el seu caos? “Jo l'estimo, el que passa és que és quelcom que s'ha de trobar. Crec que al final quan indagues en el teu caos descobreixes coses que no saps perquè les has deixades de fer”, comenta. I hi afegeix: “Crec que al final a tothom l'ofega la rutina, unes rutines que les té allà, que no sap perquè les fa, que formen part del seu món, i és molt difícil entendre què vols fer, i aquesta sensació que et fan tenir des de petit sobre en què despuntes i en què vols triomfar, realment... jo crec que la societat porta a valors equivocats.” Arran d'aquests valors que la societat ens transmet, per Espinosa, en la col·lectivitat “ens defineixen les pors, que són els dubtes no resolts que s'acaben convertint en pors”.

El novel·lista parla d'aquest últim volum com d'un llibre espontani, que no va tenir dificultats per redactar: “És com si me l'haguessin xiuxiuejat a les nits, i jo l'únic que havia de fer era escriure'l quan em despertava. Tant de bo porti molta felicitat als lectors.” La infància i la preadolescència sempre són presents en les seves novel·les, és un aspecte molt important en la literatura de l'autor. “Quan tens dotze o tretze anys crec que és quan es crea el teu caos; tinc dues nebodes de tres anys i quan tenien un any i mig els vaig ensenyar la cama que em falta i va ser molt interessant perquè al cap i a la fi han conviscut amb aquesta particularitat i no tenen cap norma preestablerta, per a elles forma part del que jo sóc.” “Tu tens una cama i jo en tinc dues”, em diuen. “No ho veuen com un problema”, explica.

A Albert Espinosa li van amputar una cama per culpa del càncer, i, encara amb la mirada de les seves nebodes, detalla: “Hi ha una part de la cama que sembla un tap de xampany i elles em porten el tap quan obrim una ampolla i em diuen: «té, per la teva cama»”. Continuant en aquesta línia, Espinosa parla de la infància com d'un univers on no existeixen els problemes: “Els problemes són la diferencia entre el que esperem i el que aconseguim de les persones o les coses.” I afirma que realment podrem gaudir de la vida quan “entenguem el món com l'hora del pati de l'escola i no com una classe”, sosté.

Una manera d'identificar i conèixer el nostre caos és captar quin instrument musical som: “Fa poc, a l'Argentina, una noia em va dir que tothom és percussió, corda o vent, tothom és un instrument. He trigat quatre mesos a trobar què sóc, i sóc vent.”

Afirma que ell no té la necessitat d'ajudar ningú, ni de fer literatura d'autoajuda: “Potser m'ajuda a mi mateix. Aquest llibre m'ha canviat.” Risc. Això proclama Espinosa, anar en contra de la incògnita i de les pors: “Si tu canvies, l'univers et cuidarà; si no canvies, l'univers et donarà el mateix que ja tens. Arrisca't.”