“Nova York no es para perquè hi rodis”

És una mica el destí, jo crec. El primer cop vam tenir molt bona experiència, no només creativa, sinó personal. Fer pel·lícules és molt difícil, i quan et trobes un actor tan bo, tan professional, vols treballar-hi un altre cop. Després de Sin identidad cadascú va marxar pel seu cantó. Vaig llegir aquest guió, que estava escrit per a ell, però l'estudi va dir que no estava a punt per fer-lo. Al cap de poc em va trucar Liam Neeson i em va dir que estava fent Non-stop i creia que jo seria perfecte per dirigir-la. Quan la rodàvem, es va confirmar Una noche para sobrevivir. Va ser una mica coincidència, el destí.

Dirigir una pel·lícula és sobretot preparar-la. Després executes el que tenies pensat al cap, i si alguna cosa no surt bé, la intentes modificar. Però si et saps bé la pel·lícula, prendràs les decisions correctes.

Liam és un actoràs, una bona persona, ho dóna absolutament tot per a la pel·lícula. No és només un actor que ve a llegir el diàleg, i a interpretar, col·labora amb el director per adaptar la pel·lícula a les seves característiques.

Els dos gèneres són molt semblants en el fet que són molt tècnics. Amb el terror has de manipular molt bé la càmera i els ambients perquè la gent es cregui el moment i s'espanti. Els thrillers són més sofisticats perquè els personatges solen ser més complexos, en el bon sentit de la paraula. Em sento més còmode en el thriller; el terror m'agrada, però és més bàsic en aquest sentit.

Sí, molesta perquè no vols copiar el que ha fet altra gent. És una ciutat molt cinematogràfica, però només perquè tu estiguis fent la pel·lícula, no es para. A Barcelona, amb tot el respecte, si ve Liam Neeson et paren la Diagonal, però a Nova York no faran res d'extraordinari. Per exemple, l'escena del Madison Square Garden, amb Liam Neeson que hi entra mentre la gent n'està sortint, l'has de fer en un partit de debò i tens mitja hora per fer-la.

Les càmeres estan amagades, la gent no les veu.

Si agafes les imatges i les pares, veus quatre persones bocabadades mirant Liam Neeson. Si no, costaria una milionada contractar 2.000 extres per fer aquesta escena.

És el centre de la pel·lícula. No és el Liam Neeson intentant salvar el seu fill, és un home intentant guanyar-se el dret a ser el seu pare.

De seguida hi va haver molta química. Són grans actors, és estrany que mai haguessin fet una pel·lícula junts abans. La seva relació a la pel·lícula és més que familiar, pot passar amb els teus amics, que sovint són més importants que la teva pròpia família. Són amics de fa molts anys, que han fet moltes coses junts, i poder canviar la seva relació en un moment determinat és el més interessant, és fa la pel·lícula diferent de moltes altres en què el dolent és un albanès o un croata, que volen alguna cosa que no interessa a ningú. Aquí són dos trens que comencen a la mateixa via i acaben un contra l'altre.

No, has de jugar amb el seu bagatge. Algú deia que el públic cada vegada sap més coses de les pel·lícules però no necessàriament és més llest. Has de saber el que esperen que faràs i fer una altra cosa.

És una recompensa, no ho era al principi, però vaig fer més treball del que em correspon i em van recompensar amb aquest crèdit. No estava al contracte. Per exemple, convèncer Ed Harris, que feia una obra de teatre, perquè participés, ho vaig haver de fer jo.