De conte a vivència

La Mostra d'Igualada arrenca amb una nova direcció artística (Pep Farrés substitueix Òscar Rodríguez) que ha volgut fer més èmfasi en les propostes interessants de teatre juvenil que en les últimes edicions. Sempre hi ha hagut propostes adreçades a un públic jove, però ara tindran un nou altaveu i quedaran més ordenades. Així es fa més evident que, dins l'etiqueta teatre familiar, en realitat hi ha un ampli ventall de matisos: més enllà de la divisió dels muntatges per edats i per disciplines artístiques, hi ha una altra classificació possible: aquells en què uns personatges que han de superar conflictes es limiten a fer un viatge més o menys lúdic i aquells que impliquen l'espectador en una experiència o en un moment en què es poden identificar i han d'aprendre a agafar un camí i, alhora, a entendre l'antagonista. La mostra es mou entre dues destinacions clau: el viatge i la vivència.

Dijous al vespre, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, citava Montessori per remarcar el pes de la cultura a l'hora de formar els ciutadans que construiran la societat del futur. I els valors s'adopten a través de la família i de l'escola, però també de les propostes que es generen en l'entorn més proper. I Igualada juga un paper clau com a mercat estratègic de teatre familiar a Catalunya –sense oblidar la recuperació del mercat estatal i dels festivals internacionals–. La majoria dels programadors de Rialles i Xarxa –la revitalització de la mostra es va produir quan, finalment, es van ajuntar els dos festivals de les dues xarxes de festivals infantils, fa prop d'una dècada– arriben aquest cap de setmana, amb família inclosa. Dijous i divendres és el torn de les escoles i els programadors municipals. La mostra els ha demostrat que hi ha un ampli ventall d'espectacles pensats per a públics diferents, que convé mantenir actius al llarg de la temporada.

Els espectacles de viatge, de conte i de joc vistos fins ara els enumerem tot seguit. Z, les aventures del Zorro és un interessant treball de titelles en què els manipuladors també passen a formar part del gag. Es treballa amb titelles de diverses mides, del pla més pròxim al panoràmic, en funció del titella i de quan es manipuli. La història no amaga gaire més secret que la manera com el Zorro estampa la seva empremta i ridiculitza tots els que pretenien abusar del poder.

Viatge a l'illa del tresor és un joc de titelles articulats que desvela una enrevessada novel·la d'aventures en què el protagonista és un nen, tot i que no sempre sigui ell el que resolgui els problemes. L'espai escènic es desmunta i la disposició també és atractiva, amb un músic tocant el piano en directe en gairebé tots els passatges. Tota una aventura, sense moure's de la butaca. El recurs dels pirates és freqüent per adreçar-se al públic familiar. En són dos exemples ben gràfics Pirates del Carib, al cinema, i Pirats: els joglars flotants, d'Únics Produccions.

Marcel Gros va estrenar ahir Contes amagats, un divertit passatge que combrega amb la canalla i que és capaç de jugar amb personatges inventats. “La I està trista perquè ha perdut el punt. I ara no podrà llegir el diari?”, es pregunten els companys imaginaris de Marcel Gros. El clown, expert a explotar el llenguatge per canviar el sentit de les paraules, necessita més funcions per poder anar completant les escenes.

A BR2, Brodas Bros s'atreveix a bastir tot un muntatge amb el seu arsenal de robots. Evidentment, la proposta té molts més recursos de llum que aquell robot escombriaire de Concierto concepto. Els robots vénen a la Terra a ajudar els homes, però es troben en una cadena de lluites. Fins que el hip-hop tempera les feres i les fa ballar juntes. També de dansa és la proposta de Factoria Mascaró, L'estrella que volia tenir cua: una història sensible, però que no aporta gaire res.

Espectacle i compromís

3,2,1… 0 contra la violència de gènere no enganya. Efectivament, es representa el drama d'una noia que accepta una última trobada, civilitzada, amb el seu excompany, que l'anul·lava. La Jarra Azul exagera la pedagogia i acaba adoctrinant. Procuren desplegar el màxim d'arguments per remarcar la independència i la capacitat de la dona, en el mateix nivell que la de l'home. Però sent tan directes acaben fallant en la identificació. Sí que es provoca un dubte interessant quan el noi es presenta empàtic fins que la broma graciosa acaba sent de mal gust i aquell noi divertit es transforma en un maltractador.

Ricard de 3r és, per ara, l'obra que ha aixecat més controvèrsia en La Mostra d'Igualada. Com pot ser que un jove de 17 anys que juga a hoquei i a escacs acabi programant un crim? Què hi ha del Ricard III de Shakespeare –aquell rei ambiciós, depravat i geperut– en aquest altre Ricard, en plena adolescència? Fins a quin punt l'assetjament escolar de què és víctima l'estudiant justifica la violència del rei? Una interpretació magnífica en una antiga cavallerissa, transformada en l'habitació del jove, un noi que s'aïlla de la família. Ningú s'atreveix a entrar a la seva habitació, on va revelant el seu estat d'ànim cada cop més clarament…

La nuit dans la fôret és una peça extremament senzilla que només, i puntualment, aconsegueix transmetre al públic la por del nen protagonista perdut quan l'ataquen una mena de monstres. Finalment, aquest episodi representa únicament el seu pas al món adult. Tortell Poltrona, padrí de la mostra, advertia poc abans que arrenqués BR2 que el públic intel·ligent i sincer és l'infantil: “Adult ve d'adulterat: ja no diu què pensa, sinó el que els altres volen sentir.”

Markeliñe va tancar la sessió de dijous amb una proposta itinerant per moments divertida, emotiva i d'una alta sensibilitat: Andante.