La nau amiga de l'art

Un artista és un artista. Ni un informàtic, ni un comercial, ni un comunicador. Però la realitat és que avui els artistes han de fer tots els papers de l'auca per poder viure de la seva feina. Ni que sigui per poder-ne malviure, que és el que succeeix a la gran majoria. Se'ls exigeix un munt de coses: que tinguin un bon web, que dominin les xarxes socials i hi tinguin veu pròpia, que facin d'agent de comunicació de la seva obra... En definitiva, un estrès per a algú que tan sols anhela desplegar el seu univers creatiu en una tela, un paper, un marbre o una pantalla de plasma.

Nauart no va néixer exactament per afrontar-ho, però s'ha acabat convertint en un espai còmplice de les necessitats tan diverses dels artistes. Fa tres anys, Alex Arcones va llogar una antiga nau industrial gegantina del Poblenou, al carrer Espronceda, 154, per instal·lar-hi el seu estudi i per compartir l'espai amb altres creadors. La proximitat amb Hangar i L'Escocesa el va animar a acollir molts dels artistes que aquests dos centres de llarg recorregut però també amb mancances no poden atendre. La resta ho va resoldre amb coneguts i el sempre efectiu boca-orella.

I així és com va transformar el local en un viver de 30 artistes. Hi treballen amb unes condicions dignes –els tallers ronden els 25 metres quadrats– i sense haver de preocupar-se d'un lloguer desorbitat –força per sota dels 200 euros mensuals. Hi ha mobilitat però mai es fixa un termini per canviar els ocupants dels tallers. Els criteris de selecció també s'escapen de l'ortodòxia: els professionals conviuen amb els aficionats. Els consolidats, amb els principiants. Els autòctons, amb els estrangers. L'equilibri ho regeix tot. Tothom té accés al recinte les 24 hores del dia. I la convivència és estimulant per als uns i per als altres.

El Club Nauart

Però si Nauart s'hagués conformat a ser una residència artística compartida seria un centre més dels molts que ja hi ha a Barcelona. El salt l'ha fet ara amb un nou concepte tant de galeria com d'associació. Els dos reptes, liderats per Lola Ruiz de Alda, una gestora cultural amb experiència tant en el sector convencional com en aventures artístiques de nova generació. “Els artistes necessiten assessorament. Per exemple, en temes fiscals. Però també en qüestions més delicades, com ara el preu que han de posar a les seves obres”, precisa Ruiz de Alda. Nauart és un club amb prop de cinquanta socis, residents o no a la nau, que es troben cada mes per abordar junts les complexitats d'un món tan particular com és el de l'art.

La galeria, també atípica, és la tercera peça que encaixa en el puzle de Nauart. De fet, són dues galeries, l'una dedicada a difondre els treballs dels mateixos residents i, l'altra, oberta a propostes de dins i de fora de la nau. Aquesta té accés propi pel carrer Marroc, i per bé que funciona amb autonomia no està deslligada del complex. “A Nauart, el visitant es fa una idea clara del que és el procés de creació. Pot veure com treballen els artistes als seus estudis, com es barallen amb unes obres que veuen acabades i exposades en un espai contigu”, explica.

Hi ha detalls prou reveladors d'aquesta manera de fer diferent de la galeria Nauart. A les cartel·les de les obres, hi ha les dades de contacte dels artistes. És a dir, que si l'hipotètic comprador vol prescindir de l'intermediari i comprar directament a l'artista, ho pot fer. En tot cas, les comissions que s'endú la galeria aquí també són ben simbòliques. “Insisteixo: estem aquí per ajudar, no per explotar. Som una incubadora d'art, acompanyem l'artista i fem que creixi.”

Nauart és un espai viu. Sempre hi passen coses. I d'accents ben diferents. Aquesta setmana –només fins divendres– la galeria del carrer Marroc presenta un suggestiu projecte de col·laboració amb una comunitat de talents d'Israel, que per elaborar les seves obres han fet una estada a la nau. L'exposició és de tesi i estira del fil del mite de l'au fènix. Per la part israeliana, Oved Vatkin exhibeix unes colpidores pintures que evoquen el seu trauma després de perdre un braç en un accident de moto. Era guitarrista i va mutar en pintor. Dretà, les seves pinzellades li surten, més que de la mà, de l'ànima. També de sentiments parla l'obra de Liora Rosenman, feta amb les cendres de les seves pintures més estimades. Les va cremar en una platja en una performance que recull en un vídeo.

Míssils escultòrics

El foc purificador també impregna la proposta de Rei Dishon. I la de Yaron Bob, que construeix escultures amb les restes dels míssils que cauen prop de casa seva, a la franja de Gaza. En regala a tots els polítics que visiten la zona amb pretensions de pacificar el territori. El president Barack Obama en té. El talent català que llueix a la mostra abraça les creacions interactives del col·lectiu BcnProgLab i Anna Roca, el lirisme pictòric de Joan Parramon i les fràgils absències de Marisa Torres, que dota de sensualitat el feltre de llana.