Woody Allen està en plena forma
Woody Allen, que ha fet 80 anys, no pot donar-se mai per acabat. Ho podia semblar amb el seu film de “vacances a Roma”, però va remuntar amb Blue Jasmine (Cate Blanchett). Va semblar que requeia en la banalitat amb Màgia a la llum de la lluna, però, fora de competició, ha dut a Canes un film intel·ligent que sorprèn fins al final. Amb Irrational man, torna el Woody Allen de la reflexió moral (o de les contradiccions i perplexitats humanes) i de la intervenció de l'atzar. El Woody Allen de Delictes i faltes i de Match Point, en què un home pot ser capaç de matar sense remordiments, tot i que en aquesta ocasió no ho fa per deslliurar-se d'una amant o per ambició, sinó per un aparent sentit de la justícia que, en tot cas, no amaga que l'acte provoca una inesperada i exultant recuperació del sentit de l'existència.
D'una manera explícita, Dostoievski és una de les inspiracions d'Irrational Man, protagonitzada de manera esplèndida per Joaquin Phoenix, que no va ser a Canes per donar suport al film, Emma Stone i Parker Posey. Ell interpreta un professor de filosofia. Stone és una estudiant brillant fascinada pel professor. I Posey és una dona amb una vitalitat sexual sense complexos. Es crea una relació triangular que mai es fa del tot previsible, com tampoc ho és la trama en la qual també són invocats els esperits de Highsmith i Hitchcock. Per gaudir-ne.
El Festival de Canes ha posat en marxa totes les seves seccions. La japonesa Naomi Kawase va obrir Un Certain Regard amb An, un títol referent a uns pastissets amb mongetes dolces. Potser també és massa dolça la pel·lícula en què Kawase renuncia a l'estil visual, a vegades d'una gran poètica, amb què reflecteix el seu panteisme, que, en canvi, es verbalitza reiteradament. Pel que fa a la Quinzena de Realitzadors, va encetar-se amb el nou film de Philippe Garrel, un dels grans cineastes francesos vius. Tanmateix, ironitzant sobre l'amor i el compromís polític que sempre ha defensat amb una pulsió romàntica, L'ombre des femmes torna a fer pensar que Philippe Garrel ha perdut intensitat.