L'art que hem menystingut

Els catalans senten un terrabastall d'emocions amb el romànic, l'art que els fa viatjar fins als orígens de la nació. Exagerat o no, el romànic, tot eixut ell, és un fenomen de masses capaç fins i tot d'eclipsar l'esplendorós gòtic, l'art de l'època més gloriosa de Catalunya amb els seus reis erigits en amos i senyors del Mediterrani. Però, no ens enganyem, cap català de gust refinat farà un lleig al gòtic, ni tampoc al singularíssim modernisme, l'altre estil amb el qual el país va excel·lir a Europa i avui sedueix i meravella visitants vinguts d'arreu.

Amb el romànic, el gòtic i el modernisme no s'acaba la història de l'art català, i això que a molts els ho sembla ben bé. Entre l'edat mitjana i aquest exultant tombant del XIX al XX, hi ha quatre segles durant els quals també van passar moltes coses. Els quatre segles de la foscor nacional, se'ls anomena. Els quatre segles de la decadència, se'ls anomenava fins no fa gaire de manera tan despectiva que avui fins i tot fa enrogir de vergonya. “Literàriament, però sobretot artísticament, van ser més vitals del que molts es pensen. En les arts plàstiques, i especialment en l'arquitectura i l'escultura, tots aquests segles de pal·lidesa política no van deixar de donar fruits de qualitat”, apunta l'historiador de l'art Francesc Fontbona, que ha bussejat en aquest període tan menystingut per omplir amb un centenar d'obres sublims el volum Joies del barroc català. Del renaixement i del vuit-cents, que just acaba de publicar Enciclopèdia Catalana.

És un llibre de gran format i d'edició de luxe (costa 500 euros) que forma part d'una col·lecció amb fins ara quatre volums dedicats a les joies del romànic, del gòtic i del modernisme (per a aquest, s'han necessitat dos volums). Més endavant abraçarà noves publicacions centrades en el noucentisme (el coordina Mercè Vidal) i probablement també les avantguardes. Tots voregen les 500 pàgines, amb fotografies inèdites reproduïdes sense constrenyiment d'espai i que, pel seu grau de precisió, permeten apreciar detalls insòlits de les obres d'art.

Fontbona ha liderat aquesta antologia de peces destacades, algunes seleccionades per la seva importància, d'altres per la seva raresa, amb la complicitat de mig centenar d'especialistes, als quals els ha encomanat textos que contagiïn passió per aquest llarg període ignorat. Per estimar, primer cal conèixer, i aquest ha estat fins no fa gaire el gran fre per considerar l'art que es va produir entre els segles XVI i XIX. Els historiadors de l'art fa anys que han canviat de mentalitat, però queda molta feina a fer pel que fa a la percepció popular. “Els catalans no són prou conscients del valor que té l'art d'aquell temps, ni de la seva bellesa, sovint espectacular”, lamenta Fontbona.

Per mirar amb bons ulls el XVI català, cal entendre les seves especificitats. No, a Catalunya el renaixement no va triomfar. “El gòtic hi va continuar vivíssim, no només al XVI, també al XVII i fins i tot al XVIII”, subratlla Fontbona, que posa el cas paradigmàtic de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Iniciat a principi del XV en un estil plenament gòtic, totes les ampliacions que s'hi van anar fent els tres segles següents el van replicar. “Moltes de les peces renaixentistes més rellevants de Catalunya són d'artistes que venien de fora. O directament d'importació, d'artistes italians que realitzaven la peça al seu país i després l'enviaven aquí per ser muntada”, explica Fontbona. Si els comitents de les obres no ho demanaven expressament –“els que volien seguir la moda a la romana, en deien”–, als artistes catalans no els passava pel cap fer una altra cosa que no fos gòtic.

El renaixement, amb el qual Europa es va llançar als braços de la modernitat, no va desplaçar el gòtic, però exclòs del tot no ho va estar i se'n conserva un llegat petit però interessant. On més força va tenir va ser al sud del país, a la Terra Alta i al Matarranya. La Casa de la Vila d'Arnes, de Joan Vilabona, “és un palauet renaixentista en miniatura preciós”. També al Camp de Tarragona va emergir una escola obertament d'estètica renaixentista. Pere Blai, el seu principal exponent, va incrustar aquest nou geni en l'ampliació del Palau de la Generalitat.

Més injust ha estat haver arraconat el barroc. Perquè aquest estil sí que va arrelar, i molt. D'acord que en pintura els resultats van ser discrets. Sense ser un número u, Antoni Viladomat és l'únic que s'ha guanyat un lloc en la història, “sobretot perquè es va beneficiar de la forta baixada de nivell en l'escola hispànica”. Però el cas de Viladomat és excepcional per altres motius: no només va ser una star, de fet la primera, de l'art català, sinó que la seva fama no es va diluir ni després de mort i la prova és que tot un llarg carrer del nou Eixample va ser batejat amb el seu nom. “En pintura no podem presumir gaire, però en escultura i en arquitectura el barroc va ser imponent”, emfasitza Fontbona.

Però aquí les misèries de la història han jugat una mala passada. Els tresors barrocs van ser destruïts massivament durant la Guerra Civil. Joan Bosch, el veterà historiador de l'art que més s'ha resistit a oblidar l'art d'aquells temps, calcula que un 90% dels retaules que encara eren dins de les esglésies van ser cremats. Una pèrdua brutal que ha contribuït al desprestigi del nostre barroc. Han sobreviscut testimonis abassegadors, com poden ser els retaules de Cadaqués i d'Arenys de Mar, però és sobretot a la Catalunya del Nord on s'han d'adreçar les mirades per comprendre i estimar les relíquies més notables de la talla barroca catalana. “És la zona idònia per conèixer el barroc autòcton: en no formar part de l'Estat espanyol, va quedar lliure de la iconoclàstia desfermada indiscriminada”, precisa Fontbona.

El barroc va ser vigorós un parell de segles i va retardar l'arribada del neoclassicisme. El XVII no pot fer gal·la de gaires presències lluminoses, però al XVIII, sobretot al darrer terç, la puixant burgesia va començar a imposar un nou ordre cultural. El Palau de la Virreina i el Palau Moja de Barcelona, la casa Bofarull de Reus i la masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú són herències d'uns temps amb llums que desafiaven les obscures ombres aparegudes no gaires anys abans, arran del daltabaix del 1714.

Al XIX Catalunya continuava sent una simple província d'Espanya, però alguns edificis que es van construir llavors ja insinuaven que estaven tips de tanta prudència cultural. El Gran Teatre del Liceu, “el monument vuitcentista primordial del nostre país”, assenyala nou horitzó a la vista. En el volum, s'escodrinya el gust per aquesta arquitectura eclèctica que tan bé recull el Liceu, però també per la del ferro, al mercat del Born. Fontbona broda l'estudi amb una invitació a respectar els talents neoclàssics, sobretot els escultors Damià Campeny i Antoni Solà: “Per primer cop en l'art català modern van assolir un nivell equiparable als seus mestres romans.” Pendents de reivindicar per enriquir aquesta història artística que, amb tants complexos, hem empetitit.