Jiménez Sureda: “Cada fundador d'un orde religiós és un rebel que triomfa”

L'historiadora escalenca Montserrat Jiménez Sureda ha publicat el llibre Crist i la història. Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu (Servei de Publicacions de la UAB), un volum de prop de 500 pàgines –i 2.305 notes a peu de pàgina– en el qual explica com l'Església va començar a perfilar la seva pròpia història i “com els historiadors cristians van construir primer un sentiment d'identitat cristiana comú a tot l'antic imperi romà i, després, la història de les nacions per separat, entre elles la catalana”.

Especialista en història de l'Església al segle XVIII i professora titular del departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB –també ha estat professora de la Venice International University–, Jiménez Sureda ha dedicat vuit anys a enllestir aquest primer volum, que cobreix des dels orígens –Grècia, Roma i la Bíblia, com a “memòria històrica i llibre sagrat dels jueus”– fins a l'edat mitjana, amb la previsió que més endavant publicarà un segon volum, des del Renaixement fins a l'actualitat. “M'adonava que hi havia moltes llacunes en la historiografia eclesiàstica”, argumenta l'autora com a punt de partida d'aquest projecte, en què parla dels “cronistes oficials que actuaven com agents de l'ortodòxia”, però també dels heretges i dissidents, “agents de l'heterodòxia” que de vegades “s'acabava convertint en una ortodòxia que generava nous dissidents”. I no es refereix només als càtars i els albigesos, que s'inspiraven directament en Crist (“El primer rebel”) i en la Bíblia per justificar el seu “dret de resistència fonamental”. “Cada fundador d'un orde religiós és un rebel que triomfa, com és el cas de Francesc d'Assís.”

“Crist representa el pes de l'individu en la història, ja que ell, tot sol, pot salvar la humanitat. I no és un heroi clàssic, sinó el fill d'un fuster, amb una doble natura, divina i humana, aquesta última aportada justament per la seva mare”, diu l'autora, que en el llibre ha buscat en tot moment “la simetria entre dones i homes”. En aquest sentit, recorda que la Magdalena va ser “una santa popularíssima a l'Europa medieval, com a pecadora que vol ser redimida”.

La historiadora tracta també en el llibre la coexistència a la península Ibèrica anterior al segle XVI de “tres religions oficials, la cristiana, la musulmana i la jueva, cadascuna amb la seva historiografia i el seu propi discurs legitimador”. “M'interessa sobretot la dialèctica entre jueus i cristians, perquè als jueus se'ls va imputar el deïcidi com a base de la seva aliança amb el mal, la qual justificava formes de propaganda antijudaica com ara els libels de sang [s'acusava els jueus de matar nens cristians en els seus rituals] que precedien els assalts als calls.”

Com tots els llibres medievals d'història, aquest també s'obre amb el Gènesi, i a la portada apareix el quadre Sant Lluc pintant la Verge, de Vasari, perquè Sant Lluc és el patró dels historiadors i historéin vol dir en grec tant descriure com pintar.