Un palmarès errat

Hi ha un error fonamental, una fallada tremenda, en el palmarès de la 68a edició del festival de Canes que desacredita el jurat presidit pels germans Coen: la concessió ex aequo del premi a la millor interpretació femenina a Rooney Mara, per Carol, i Emmanuelle Bercot, per Mon roi. No només és un error, sinó un insult, que Mara no comparteixi el premi amb la gran Cate Blanchett, en la mesura que el film de Todd Haynes se sustenta en la creació i la complicitat de les dues actrius, sinó que ho hagi de fer amb la intèrpret d'un film lamentable de la francesa Maïwenn. Només cal dir que Mon roi és condescendent amb un maltractador (Vincent Cassel) que manté una relació amb un personatge femení presentat com una histèrica interpretada de la mateixa manera. Resulta irritant que la subtilesa de Mara (com la de Blanchett, que només amb la seva última mirada ja mereix un monument) i de tot el film de Todd Haynes es posin a la mateixa altura que Bercot i Mon roi. Perquè el problema afegit és que, amb aquest premi a una de les actrius del film, s'ha minimitzat la presència al palmarès de Carol, que, mostrant l'enamorament de dues dones a la Nova York puritana dels anys 50, hauria d'haver guanyat la Palma d'Or per la seva bellesa, l'harmonia entre plàstica i narrativa, la tensió entre classicisme i modernitat, i la força alliberadora amb la qual vindica el desig.

Es temia que la Palma d'Or pogués ser per a Paolo Sorrentino. Però la decisió del jurat encara ha resultat pitjor. Apuntem tots els noms per no oblidar-los: a més dels Coen, la cantant Rokia Traoré, els directors Guillermo del Toro i Xavier Dolan, l'actor Jake Gyllenhaal i les actrius Rossy de Parma, Sienna Miller i Sophie Marceau. És un despropòsit que Jacques Audiard, un dels cineastes francesos que han participat en la secció oficial d'una edició qüestionada per la poca qualitat d'aquesta mateixa selecció, hagi guanyat la Palma d'Or per Deephan, que té com a protagonista un home que, exiliat de Sri Lanka per motius polítics, en la seva fugida s'ocupa d'una dona i una nena (sense que hi hagi una relació prèvia entre ells) formant una falsa família a la banlieue parisenca. El film mai és convincent i no adquireix volada, però el seu final és delirant començant per com trenca el seu pretès realisme, amb unes escenes d'acció discordants, i acabant amb un idíl·lic epíleg a Anglaterra.

Afortunadament, hi ha dues excel·lents presències (fins i tot tres, reconeixent el bon treball de Vincent Lindon en un discret film francès, La loi du marché, de Stephane Brizé) en el palmarès: El fill de Saül, una convincent representació de l'infern d'Auschwitz amb la qual, essent el seu primer llargmetratge, l'hongarès László Nemes ha guanyat el prestigiós Grand Prix; i The assassin, que mereixia encara més, però ha estat valorada per la radicalment bella posada en escena del taiwanès Hou Hsiao-Hsien, premi, doncs, a la millor direcció.

En canvi, que l'italià Nanni Moretti no formi part del palmarès és qüestionable i potser també ho és en el cas de l'últim film del xinès Jia Zang-Ke. Tal cosa ha permès que el grec Yorgos Lanthimos hagi guanyat el premi del Jurat amb The Lobster, una faula distòpica que promet més del que dóna a propòsit d'un món en què els solters poden ser convertits en animals, i que el mexicà Michael Franco hagi estat recompensat pel guió de Chronic, que fa dubtar sobre la manera en què aborda la malaltia terminal centrant-se en un cuidador interpretat per Tim Roth.