‘Horses' eterns

Els concerts de Patti Smith mai no baixen del notable, però n'hi ha, com el d'ahir, en què es conjuguen tots els astres i es converteixen en autèntiques exhibicions de com de poderosa pot ser encara la música rock. Ras i curt: Patti Smith va fer ahir al Primavera Sound el seu millor concert a Catalunya d'ençà d'aquell històric Palau del 2004, en plena guerra de l'Iraq. Es tractava de revisar Horses, el seu històric disc de debut, publicat ara fa quaranta anys, que comença amb la poetessa advertint que Jesús va morir pels pecats d'algú però en cap cas els seus i culmina amb Elegy, en memòria de Jimi Hendrix en el moment de ser escrita i estesa ahir a “tota la gent que hem perdut”. “Per Joey, Johnny i Dee Dee Ramone”, va brindar Smith al final de la cançó. “Per Johnny Thunders, per [el seu marit] Fred Sonic Smith...”. “Per Jim Carroll”, va incidir Lenny Kaye, guitarrista de la banda ja des dels temps de Horses. “Per Lou Reed”, va afegir la cantant, que tot seguit va esclatar en plors. Desenes de milers de persones, sí; cerveses amunt i avall i ambient hedonista, d'acord; però pell de gallina en tots i cadascun dels espectadors.

Smith –que la nit abans va estrènyer una mica més els seus vincles amb Catalunya anant a sopar al Celler de Can Roca i cantant Because the night enmig de la cuina– va interpretar ahir per ordre les vuit cançons de Horses (va repetir Gloria), no va deixar ni un moment d'escopir i d'alçar els punys, va riure, va proclamar –com ja cantava a Land– que continua volent el món i el continua volent ara, va pregar al públic que es mantinguessin “forts, saludables i lliures” perquè ells eren el futur i, en un altre gran moment simbòlic, va alçar la seva guitarra Telecaster tot advertint que, allò, era l'arma de la seva generació. Tothom sabia que Smith la faria grossa, perquè les seves litúrgies sempre són especials, però pocs devien preveure un bolo tan bestial com el d'ahir, de 21.00h a 21:55, a l'escenari Heineken del Primavera Sound.

Amb The Black Keys la nit abans, o Belle & Sebastian ahir tot just després de Patti Smith, ja havia quedat clar que l'edició número 15 del festival seria tant o més massiva que la de l'any passat (avui es donaran a conèixer les primeres dades oficials, però s'ensuma rècord d'assistència). Llàstima, però, que les milers de persones que van patir les inclemència d'estar palplantat davant d'un escenari titànic en el xou de The Black Keys haguessin d'empassar-se un xou més aviat discret de Dan Auerbach i Pat Carney, en modesta formació de quartet i sense saber encara traslladar al directe el so elaborat dels seus àlbums d'estudi.

La vigatana Núria Graham (reivindicant la seva faceta més densa i elèctrica davant d'un públic atent), els brasilers Fumaça Preta (hereus del Brasil grillat i al·lucinat d'Os Mutantes), el nigerià Tony Allen (amb llargues cues per veure'l a l'Auditori) i els canadencs The New Pornographers (amb AC Newman, el cantant, amb una xapa amb l'estelada al pit) van ser altres actuacions d'un Primavera Sound inabastable i poderós com és habitual.