En els moments finals de Mar adentro, un home, Ramón Sampedro, moria. L'home tetraplègic estava d'acord amb la pràctica de l'eutanàsia com a camí per trobar el repòs. En pensar en morir l'home no reivindicava cap més enllà, cap paradís, només volia deixar de patir. Malgrat les seves múltiples trampes, Mar adentro reivindicava el silenci del no-res després del traspàs, una mort laica. Agora, el cinquè llargmetratge d'Alejandro Amenábar, no fa més que completar el discurs laïcista de Mar adentro. Davant la hipòtesi d'un món medieval en què el coneixement s'articulava mitjançant la superstició i la faula, Amenábar ens recorda l'existència a l'edat antiga, d'un moment en què s'havia obert el camí cap a la veritat científica i en què el món podia ser explicat sense recórrer a la religió. Aquesta Arcàdia de l'antiguitat, situada a Alexandria, tenia una sacerdotessa, Hipàtia d'Alexandria, i va convertir-se en una màrtir dels fonamentalismes, el més cruel del quals no era altre que el cristià. El discurs d'Agora converteix Amenábar en una mena d'apòstol del laïcisme, en algú que per buscar la veritat rebutja tot camí cap a la transcendència.

N'hi ha prou articulant un discurs laic i necessari per afirmar que Agora, el primer pèplum de la història en què els cristians són «els dolents», és la gran pel·lícula didàctica que projecta el cinema cap al segle XXI? No ens trobem davant d'un discurs simplista, resolt amb certa professionalitat, però carregat de debilitats discursives? Anem per parts. Com en la majoria de pèplums recents, a Agora no es parla del passat sinó del present. La destrucció de la biblioteca d'Alexandria té un clar paral·lelisme amb la caiguda de les torres bessones i la caiguda de l'estàtua de Zeus recorda la caiguda de Saddam Hussein a la guerra de l'Iraq. Els romans són la representació d'un occident civilitzat, mentre que cristians i jueus no són més que l'amenaça de la barbàrie impulsada per un pensament religiós vist de forma atàvica. Des d'aquesta perspectiva la pel·lícula té l'estructura d'una faula on els personatges no volen tenir un caràcter històric, sinó simplement simbòlic. Al llarg de la pel·lícula aquest simbolisme és primari i entra en contradicció amb el laïcisme quan vol ser esotèric. Amenábar cau en l'error de convertir la ciència en religió i Hipàtia en una monja del cientifisme.

Amenábar creu en els manuals de guió, en les solucions forçadament dramàtiques i en l'eficiència de l'escola americana. Agora vol ser un pèplum espectacular, amb milers de figurants, a la manera del cinema dels anys cinquanta. Quan Amenábar ha de moure les masses hem de reconèixer que no fa el ridícul i que resol les coses amb una certa professionalitat. El problema és que no sap passar d'allò plural a allò singular, no sap treure partit de la dramatúrgia i acaba convertint la pel·lícula en una història massa freda. Dins d'Agora no hi ha desigs, ni amors, ni melodrama possible, predomina un cert didactisme que s'estavella amb la grandiloqüència escenogràfica. Aquest fet acaba constituint el principal handicap del film. Agora ha estat pensada per triomfar internacionalment, però malgrat haver estat pensada a l'americana no disposa de tots els elements necessaris per fer-la atractiva al mercat americà. Si Agora s'acaba estavellant en el mercat internacional, la seva caiguda portarà cua.