Les revoltes de la ciutadania

Pere Portabella va preguntar l'any 1976 a una sèrie d'agents polítics com es podia passar d'una dictadura a un estat de dret. El resultat va ser Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública. En la pel·lícula s'establien una sèrie de trobades-discussió entre algunes figures emergents en l'escena política, com ara Felipe González, Enrique Tierno Galván, Ramón Tamames o Jordi Pujol, al costat de vells polítics que van viure la Guerra Civil, com Santiago Carrillo o José Maria Gil Robles. Informe general... va ser rebuda amb un cert escepticisme, però amb els anys s'ha convertit en un dels més valuosos documents fílmics sobre les polítiques dels anys de la Transició. Quaranta anys després, Portabella –que va ser un actor clau del procés polític– decideix observar com l'existència d'una segona Transició ha enterrat una primera Transició marcada per l'existència d'uns partits immobilistes que no han sabut ni reformar la Constitució, ni la llei de partits, ni la llei electoral. Davant d'aquest curiós panorama, Portabella s'interessa per nous corrents humans generats des de la societat civil que posen en evidència les velles qüestions polítiques davant d'un panorama amb l'hegemonia europea cada cop més qüestionada. Informe general II és la crònica d'un moment en què els ciutadans veuen com la política –entesa com a procés civil de participació– és segrestada per les grans esferes econòmiques.

El recorregut mostrat per Portabella s'interessa per la forma com uns joves professors d'universitat creen un partit polític –Podem– o per com l'independentisme català crea unes associacions civils –l'ANC– que tenen gran poder de convocatòria i marquen les classes polítiques. Al costat dels nous agents, Portabella s'acosta al món de l'art a partir de la institució museística i als científics que observen amb incertesa l'esdevenir del planeta i del vell concepte del treball.

Informe General II pot generar un cert recel per la dificultat d'acostar Podem i l'ANC, però la finalitat de Portabella no és la d'inscriure el seu pensament en cap discurs concret, sinó observar els fets des de certa distància, amb un clar desig de documentar un món en perpètua transformació. La seva mirada parteix d'una visió heterodoxa per construir una obra que mira el present amb visió de futur, com si volgués documentar per deixar un testimoni que pugui adquirir d'aquí a uns anys tot el seu veritable sentit.