Una càmera i dos personatges. Personatges que es busquen a mesura que passa el temps, es busquen, es troben i retroben. La càmera també forma part del diàleg que estableixen; de fet, esdevé part intrínseca a la narració. Amadou, nom que rep la peça presentada per Leo Castro en el projecte Swimming Horses, de la companyia Mal Pelo, es presenta com un work in progress, com una composició processal en què el text és una suma de diferents llenguatges, i aquests prenen visibilitat mitjançant les seves múltiples variants.

L'obra instaura tota una reflexió sobre la mirada, sobre la manera com una càmera pot condicionar la percepció, sobre com és percebut un cos per un altre cos. Els intèrprets aconsegueixen crear una atmosfera en la qual el propi procés esdevé un treball sobre l'invisible a partir de la recerca de visibilitat. La música, o més aviat els sons, prenen també corporeïtat a partir de tota una indagació sobre el seu oposat, és a dir, allò inaudible. Un joc de contraris que s'agermana a partir d'una voluntat oberta d'indagar, de dubtar, de permetre's deambular per l'escena reconeixent i reconeixent-se des de i a través del símbol. D'aquí que els objectes que ocupen l'espai escènic tinguin un rol concret, havent passat el llindar del mer objecte esdevenen presència: una manta feta de retalls de diaris, taps de suro, una llum... El conjunt eixampla la reflexió cap a territoris cinematogràfics i corporals, entre d'altres, a partir d'un gest arrelat en el fet relacional.