La cultura, en el terme convencional de la paraula, té els fonaments i les bases que adquirim entre els dotze i els quinze primers anys de vida, la família, l'escola, els amics i l'entorn social. Influències que canvien en ampliar l'escenari, en passar a la vida universitària o professional. Els blancs i negres es tornen grisos de totes les tonalitats. Es manté la informació tècnica, els coneixements tradicionals que ens han transmès, però cada dia, cada hora, la ment s'obre a nous valors.

Totes aquestes influències són molt diferents a Occident o a Orient, al Regne Unit o a Mali, per tant són cultures ben diferenciades. Es constata fins i tot en les maneres de relacionar-se o de saludar-se, que és distinta. Els indis ho fan amb els palmells junts i encarats a nivell de la cara, els magrebins es posen la mà al pit després d'una encaixada. Nosaltres europeus, i sobretot els belgues i els francesos, ens donem la mà cada matí, especialment al cap. Aquesta diversitat cultural planteja reptes quan els éssers humans migrem en grans quantitats, d'un país a uns altres, i es presenta la necessitat de convivència diària entre nouvinguts i autòctons.

Ramon Alcoberro descriu i analitza aquestes situacions i subratlla que, afortunadament, existeixen elements culturals comuns a tots els individus, com són la divisió del treball, la socialització dels infants, el prestigi, etc. Totes les cultures, per diferents que siguin, si són compatibles amb el progrés humà, són positives, mentre que quan una cultura obra contra els objectius bàsics és antihumanitària. Una bona manera de valorar una col·lectivitat humana poc coneguda consisteix a contrastar els seus hàbits culturals amb els articles de la Declaració dels Drets Humans. Poden sorgir alguns matisos, però cap diferència de fons. Cal esmentar aquí la reconeguda regla moral utilitària: «el màxim bé per al màxim nombre», la qual cosa és perfectament universalitzable per a totes les cultures. En aquest punt hem de baixar a les concrecions com ara seria que aquest bé fos homologable al que tenim en el model social de la UE.

La mundial convivència cultural, cada vegada més universalitzada, s'haurà de sustentar en un consens de relativisme civil on cada cultura haurà de conviure amb els seus orígens i la creixent globalització, procés que el nostre poble ha demostrat històricament saber gestionar sense desaparèixer.