La crisi no ha de comportar la renúncia a la qualitat
La limitació de recursos no ha de ser motiu per fer una arquitectura de menys qualitat. Si mantenim aquesta voluntat i ambició col·lectives, amb menys recursos podrem fer millors edificis i espais públics
La celebració a primers d'octubre del Dia Mundial de l'Arquitectura i l'Hàbitat ha fet que durant aquest mes s'estiguin organitzant tota una sèrie d'actes per promoure els valors que representen i conscienciar sobre la seva rellevància dins la nostra societat.
La creació i transformació dels espais de residència, treball i lleure, públics i privats, va generant l'escenari de les nostres vides i relacions personals, condicionant-les i fent que esdevinguin també una manifestació d'identitat col·lectiva. És als indrets on s'ha aconseguit posar en primer pla aquests valors de l'arquitectura on les ciutats han esdevingut un factor essencial del que durant tants anys hem definit com “estat del benestar”.
En molts períodes de la nostra història, i de forma particular des de la recuperació democràtica, a Catalunya hem apostat clarament per un model que, incorporant aquests valors, promou la convivència dels ciutadans. I això ens és reconegut arreu del món, com ho demostra el fet que els visitants de Barcelona, any rere any, situïn l'arquitectura com l'aspecte més ben valorat de la ciutat.
Edificis i espais públics han de ser tècnicament eficients i funcionals, però alhora –amb les paraules que el poeta Paul Valéry posava en boca d'un arquitecte grec– “han de commoure els homes”. Aquesta doble naturalesa, tècnica i humana, ha estat consubstancial a la creació i transformació de les ciutats i els seus components, i és també el repte contemporani de l'arquitectura.
Ara que la greu situació econòmica ens obliga a repensar el model de societat que volem per al futur, l'arquitectura ha de respondre a una política pública que garanteixi, entre d'altres, el dret a l'habitatge digne i adequat. La limitació de recursos no ha de ser motiu per fer una arquitectura de menys qualitat. Si mantenim aquesta voluntat i ambició col·lectives, amb menys recursos podrem fer millors edificis i espais públics.
La transformació del parc edificat i dels espais públics existents per tal d'adaptar-los a les noves necessitats de la nostra societat ens dóna ara l'oportunitat i el deure de seguir impulsant la millora de les condicions del nostre hàbitat. De ben segur que la futura llei catalana d'arquitectura establirà un marc legal per donar-hi solidesa.
Els arquitectes treballem per promoure el benestar de les persones, la sostenibilitat i la utilitat social del nostre entorn. Aquest és el nostre compromís.