Zeus tronant
Cal parlar de justícia i llibertat quan 70 milions de persones al món amassen més béns i diners que els 7.000 milions restants?
Escriu Hayek en La fatal arrogància que “la nostra capacitat racional no consisteix tant a conèixer el món i a interpretar les conquestes humanes com a ser capaços de controlar els nostres instintius impulsos”. Una mica d'això es manifesta estentòriament en els polítics espanyols del moment, i no poc també en la Catalunya post-9-N. No obstant això, la política no s'ha de construir així: ha de ser la raó la que condueixi el procés i la dialèctica, i ni la passió, o els instints, els que regeixin el camí de l'objectiu final, el bé comú, no la sacrosanta identitat. Adorar la identitat és postergar tota la resta, com en els últims quatre anys de desacords entre Catalunya i Espanya, entre Rajoy i Artur Mas. Quan no és la raó la que regeix els processos, és el riu descontrolat qui determina la fi inexorable. En la raó política hauria d'excloure's la inexorabilitat. Governar és construir el possible, edificar amb un exclusiu punt de mira: aquest bé comú de les famílies i els individus en el qual se satisfà la seva felicitat.
El que acaba de succeir a Grècia hauria de convidar a la reflexió. La democràcia grega ha expressat el seu malestar, probablement sense la consideració serena i imprescindible, ja que els seus “instintius impulsos” l'han conduït a un repte frontal, no només a la Unió Europea (de la qual Raymond Barre deia que “va ser un error que Grècia hagués entrat en ella”), sinó a l'ortodòxia del sistema financer en postular l'impagament del deute. Syriza és la resultant del malestar social al no veure's “compresos” els grecs en les seves raons –i desraons també– i dels seus ressentiments ancestrals antigermànics, que en el passat els van suposar doloroses injustícies i incomoditats. És la Sra. Merkel un dogma de fe, la “dictadora” de la política europea? És el model alemany el més idoni per remeiar els greus problemes estructurals hel·lens?
L'impuls instintiu convertit en arma electoral pot portar a la caòtica conclusió que l'euro com a sistema possibilita diverses òptiques operatives, que poden dissentir del sistema central de la seva gestió. Aquests impulsos obren la porta, sens dubte, a un condicionament superposat de la disciplina monetària i financera, o a l'arbitrarietat de pretendre sostenir l'insostenible, garantir un estat de benestar sense la corresponent suficiència fiscal. I, finalment, a un procediment d'impagament del deute públic que qüestionaria la bona salut de l'euro i de la zona euro per efectes contaminants derivats de la fantasia política dels votants de Syriza, més o menys conduïts a l'engany.
En Homer i en el teatre clàssic de l'Hèl·lade no era inusual apel·lar al “Zeus tronant”, el déu suprem de l'Olimp que imposava la seva llei a déus i herois, el que, per cert, “encegava amb la supèrbia els herois que vol perdre”, com adverteix el gran poeta. En un exercici de paral·lelisme analític, Zeus tronant va ser Aznar divendres passat en el seu discurs desaforat de la convenció nacional del PP, aquest invent reanimador de l'aparador publicitari dels necis. També els espanyols es deixaran enganyar pels impulsos d'un PP que nega l'evidència de la seva pròpia corrupció? Aznar va proferir una veritat: “On és el PP?” El melifluu, i décapé Mariano Rajoy, hi va contraposar els conjurs del Carib de Podem o l'admonició a la ciutadania amb vot sobre “la ruleta russa del populisme”. De nou l'engany! Aquesta serà la seva alternativa a l'engany dels “podem” amb màgiques fórmules impossibles per sortir de la crisi, del deute? És aquest l'argumentari dels qui esgrimeixen l'ètica sense conèixer-la i proposen òptiques deformadores dels seus adversaris polítics?
La suma final serà l'engany, tal com podria esdevenir en la Grècia de Syriza. El problema és que els danys socials, l'empobriment social, la misèria d'àmplies capes poblacionals i la demolició de la classe mitjana és real; entretant, ningú explica com es pagarà un deute públic i privat a Espanya del 315% del PIB. Cal parlar de justícia i llibertat quan 70 milions de persones amassen més béns i diners que els 7.000 milions restants? Zeus ha de tronar aquí.
