El Partit Socialista de Catalunya va celebrar el cap de setmana passat la Festa de la Rosa. El president del govern espanyol hi va assistir i va fer les promeses de sempre davant dels de sempre. Cridaner, pròxim i amb un look esportiu, José Luis Rodríguez Zapatero volia impulsar la figura del sovint ofegat Montilla. Aquesta vegada tampoc ho va aconseguir, la percepció global de l'actual president de la Generalitat, tot i el vermell de les roses, és la mateixa, grisa. A totes les Festes de la Rosa, a part de Mary's i Kevin's, i disculpeu els mencionats, hi ha roses, i algunes de molt maques. I normalment on hi ha roses també hi ha espines. Aquesta vegada no, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, no hi va assistir per “raons personals de pes”. Suposo que les mateixes que les del conseller d'Economia, Antoni Castells. Tura ha assegurat que la seva absència no té res a veure amb el fet que discrepi “d'algunes relacions amb el PSOE”, però ella discrepa i avui és l'espina de la rosa. Espines doloroses que sense embuts fan mal a un PSOE amb tisores de podar. Montserrat Tura, maragallistes, Antoni Castells... tots sobren al nou jardí socialista que només té ulls per a l'extraradi del dígraf ch. Chacón, Corbacho i els seus amics són la cara decadent d'un socialisme sense futur, almenys a la Catalunya que vol obrir-se al món. Els jardiners socialistes estan pelant tiges i de mica en mica les espines cauen. La rosa queda despullada, sense contingut, sense puresa, sense bellesa ni conflicte. Els socialistes catalans aviat quedaran orfes de partit i el cinturó roig serà l'única veu del PSC, la veu d'un barri obrer.