En la mort de Joan Solà, tothom ha lloat, ben merescudament, la seva figura com a gran filòleg i mestre i alhora defensor de la nostra llengua i del nostre país.

Els seus amics del cor La Fontana tenim ganes de posar de manifest com n'era d'important per a ell la seva passió pel cant i per la muntanya.

Cada dijous ens trobem per assajar i aquest dijous vinent la seva cadira estarà buida. Trobarem a faltar la seva mà d'homenot portant el compàs i els seus ulls clucs, cantant de tenor amb disciplina i passió, transportat tot ell per les notes, convertit en música perquè la vivia des del fons del seu cor.

Els estius era l'època escollida per uns quants cantaires per anar d'excursió per les nostres muntanyes. Home fort i infatigable, quan la resta ja no podíem dir ni fava ell trescava com un isard i no callava explicant-nos per què havíem de dir Montardo i no Montarto. Una aturadeta per reprendre l'alè i una mirada múrria. I rèiem. I xerràvem asseguts pels prats i cantàvem el Signore delle cime tots junts, emocionats de sentir-nos tan units per l'amistat sincera i gratuïta. Moments màgics viscuts a la natura fets de moltes paraules i també de molts silencis plens de significat. Tenia el do de poder explicar fets com aquests i d'altres gestos quotidians i convertir-los en èpica.

I això és el que volíem fer-vos saber d'ell: que era un savi. Havia mantingut l'interès per conèixer, talment com el desig que posseeixen els infants per saber-ho tot. Exercia el rigor científic, el treball infatigable, el sentit de l'humor que fa relativitzar els dogmes i la humilitat per adonar-se de la nostra fragilitat.

Hem perdut un gran lingüista, un defensor de la nostra llengua (“perquè la llengua és part intrínseca del nostre ser i perdent-la deixaríem de ser”), un defensor dels drets del nostre país. Hem perdut també, un amic.