Sota una pluja fina vaig acomiadar-me d'Elisabeth Eidenbenz poc abans que comencés el funeral. No em va sorprendre gens la seva tomba, una senzilla creu de fusta amb el seu nom gravat i res més. Austera com ella, fidel al seu estil fins al darrer moment.

Vaig tenir temps per deixar-li una rosa vermella que duia des de Cardedeu, i un munt de notes de condol que havia rebut aquests darrers dies de gent anònima, via correu electrònic.

De fons, sonava Bach... el músic de l'església assajava per a la cerimònia. De mica en mica va arribar la gent, poc més d'una vintena, no més... El batlle d'Elna, amb uns quants nens de la senyoreta Isabel. En Roberto, la Cèlia, en Raül, en Guy, en Tristan... i els quatre nebots d'Elisabeth. L'escàs seguici el tancava el cònsol d'Espanya, com a representant del govern espanyol, la majordoma de l'església i el jardiner del petit cementiri.

Mentre el pastor protestant anava recitant una lletania en alemany, pensava en com seria un funeral de l'Elisabeth a casa nostra. De ben segur que hauríem omplert qualsevol església a vessar de gent... i allà a Zuric, poc més d'una vintena...

Vaig trobar a faltar un representant del govern de la Generalitat quan el cònsol em va preguntar: “Y de Catalunya, ¿quién ha venido?” “Mi mujer y yo”, va respondre el meu home...

El batlle d'Elna i en Guy, un nen de la maternitat d'Elna, van posar la nota emotiva quan llegiren un petit discurs en francès, on enumeraven tot el que havia fet aquesta gran dona, i que compensava la fredor germànica de la cerimònia.

Les notes de Bach, sortides del violí del músic, van ser la cloenda d'un comiat molt especial, molt a la mida d'Elisabeth Eidenbenz, com sempre... sortint per la porta del darrere, sense fer soroll, amb poca gent per acomiadar-la...