Amb més de trenta anys fent de mestre he programat, reprogramat i contraprogramat els mateixos temes un cop i un altre, seguint tota classe de mètodes (segons l'enginy de l'exèrcit d'assessors de la conselleria de torn, que havien de justificar el sou que cobraven): programació clàssica per objectius i continguts; interdisciplinar per nuclis d'interès; curriculars per nivells de concreció, per objectius conceptuals, procedimentals i actitudinals –que descansat que va quedar el geni que va parir això!–, i l'actual, segons crec, per competències bàsiques (cosí germà del geni anterior). I això que sóc un mestre d'aquells que en diuen antiquats, que encara faig servir llibres de text als quals acompanyen unes formoses i bufones programacions fetes segons la moda del moment. Però no hi fa res: cada cop he de tornar a fer la programació per adaptar-la, individualitzar-la i socarrimar-la. En aquests trenta anys els resultats han estat sempre els mateixos: l'alumnat amb capacitats potencials, interès i ganes de treballar ha après allò que es pretenia; l'alumnat amb capacitats limitades –és políticament correcte dir-ho així?– i amb ganes ha arribat a assolir un nivell bàsic d'aprenentatge, i el que no tenia cap ganes ni de saber ni d'aprendre res ho ha acabat aconseguint. Això sí, cada programació ha suposat hores i hores de temps i quilos i quilos de paper –sembla que la idoneïtat d'una programació es valora pel seu pes–. I per què us explico tot això? No, per res: simplement em feia il·lusió comentar-ho.