La marginació als premis Enderrock

Es veu que la música catalana diuen que la formem tots però només tenen dret al guardó físic i a dir paraules d'agraïment davant del públic que omplia la sala Apolo dilluns els premiats en les categories de pop rock i folk. El premiats en els àmbits del jazz i la clàssica n'hem quedat al marge, amb propostes tan interessants com les de l'Orquestra Barroca Catalana, la Jonc, el disc d'en Bernat Vivancos, l'estrena de l'última simfonia de Salvador Brotons, la big band de jazz en directe d'en David Mengual i companyia, en Joan Chamorro i l'Andrea Motis, en Bernat Font, l'Ignasi Terraza, el nostre nonet amb el Lee Konitz, etcètera, i vam haver de veure atònits com van ser mostrades breument a través d'un vídeo que no havien ni anunciat per megafonia, quina tristesa. Seria un detall que al proper número de la revista principal (Enderrock) hi hagués un reconeixement cap als músics d'aquestes categories i una rectificació per part del grup editorial donant-nos el premi que ens pertoca i que ens mereixem tant com qualsevol altre premiat en les altres categories.

Potser la decepció que sento és fruit de la meva joventut. Era la segona vegada que rebia un premi important i em feia il·lusió recollir alguna cosa més que l'aire que em vaig endur de la sala Apolo, on no em van convidar ni a una trista cervesa.