Sobre un gest heroic

Quan escric aquestes ratlles (diumenge 25 de març) el Sr. Jaume Bonet, de Mallorca, segueix en vaga de fam. Però és igual si quan es publiquin ja l'ha deixat, comprendria que no es volgués convertir en un màrtir. Si no tingués problemes de salut, també jo faria vaga de fam. Per què no hi ha més gent que dejuni amb ell? No es faria més força si en lloc d'un en fossin vint-i-cinc? A mi em sembla que com que la majoria de catalanoparlants no practica el bilingüisme passiu no es fan càrrec del que significa, en el dia a dia, que el català deixi de ser un requisit. Imaginem que anem a l'hospital i el metge i, al·legant que no en té cap obligació, diu que no ens entén. Nosaltres, però, per respecte i dignitat vers nosaltres mateixos, i defensant el nostre dret, continuem parlant en català. Què passarà llavors? Hauran d'assignar-nos un altre metge que –com a mínim– ens entengui? I si no hi és? A tot això nosaltres com a malalts ens veiem perjudicats, ja que si hem anat a l'hospital és perquè ens solucionin la patologia que patim i no per iniciar un conflicte lingüístic. El que passarà en el cas d'aquell pacient que avantposi la seva salut física a la seva salut moral serà que acabarà parlant en espanyol. He posat l'exemple de la sanitat, però això es podria aplicar a altres àmbits. La supervivència del nostre idioma quedaria, per tant, en mans d'aquells que prioritzessin els principis morals. Només que el 50% dels mallorquins parlessin sempre en català, sense cedir a cap coacció, la llei seria inaplicable. El Sr. Jaume Bonet és el nostre heroi, però hi ha molts mallorquins, valencians i catalans que, amb molt menys heroisme, podem adoptar actituds definitives en favor de la nostra llengua i fer que el gest d'aquest mallorquí valent vagi més enllà.