Parlant ‘catanyol'

Primer fou l'eliminació de la r final: ara ja tothom diu interió, superió, equadó, favó, podè, radà, menó, escolà, etcètera, seguint el diví mestratge de Josep Cuní i d'altres. Després vingué la substitució del verb anar a per apropar-se a o acostar-se a, deixant els oients d'aitals castellanismes sense saber si, a més a més d'apropar-s'hi, l'individu entra o no entra a la seva destinació. I ara és la voraç substitució de la preposició a per la preposició en, a la castellana manera. Ara ja no passa res enlloc, ara tot passa en enlloc. Quan siguem independents podrem posar en la constitució catalana que la llengua pròpia de Catalunya és el catanyol, dialecte de l'espanyol, posant fi, així, a onze segles de torracollons nostrats. I, de retop, solucionarem també l'altre gran enigma d'aquest estiu: de si la literatura castellana és alhora catalana (quines penques, marededéu!).