Ara més que mai, Martí
La muntanya, la gran estimada, ens ha fet una mala jugada, Martí. Tu, com molts de nosaltres, tens (no vull dir tenies, m'hi nego) dues pàtries, dues amigues, dues passions: Catalunya i la muntanya. En aquest ordre, ben segur.
Les dues t'han fet patir i al mateix temps t'han proporcionat instants meravellosos, inoblidables. Una, però, t'ha estat infidel i t'ha traït, ens ha traït. Ja en sabies el risc, com ho sabem tots els que tenim la mateixa passió per ella, però... potser gelosa del teu somriure i la teva bonhomia t'ha volgut només per ella. L'altra, Catalunya, que del fet d'estimar-la i de lluitar tant per ella també en sabies (en sabem) prou el risc, ha quedat en deute amb tu, Martí.
I tanmateix tots hem quedat en deute i per tant, ara més que mai, no pararem fins assolir el teu somni: una pàtria rica i plena, lliure i sobirana.
Fins sempre, Martí.