Gràcies, escola Josep Maria Jujol

Des que vaig arribar de Castella, allà per l'any… i vaig veure la festa de Sant Jordi, em vaig dir: aquest, aquest és el meu país. El de la rosa, l'amor, la tolerància –encara que porti espines– i el llibre, la llibertat total. I així ha estat. Allà on he anat, he portat com un vademècum tot el que significa la rosa i el llibre.

Però aquest Sant Jordi ha estat molt especial. La gran entitat Amics de la Gent Gran –gran en el cor i l'entusiasme– em va convidar a participar en un acte amb un grup d'alumnes de cinquè de l'escola Josep Maria Jujol de la Riera de Sant Miquel, a la vila de Gràcia. Quina gran escola, vaig pensar. Entres i ja respires amabilitat humana, activitat cultural, pedagogia activa, didàctica de compromís. Quina experiència més positiva. Vaig tornar a recordar els meus meravellosos anys de mestre que mai no oblidaré.

El grup de cinquè amb la directora, la senyora Bea, i amb els mestres compromesos, va anar a visitar la gent gran de la residència Lesseps. Allí, els nens i les nenes van tocar amb un conjunt de flautes, la cançó El meu avi. Es van intercanviar amb els avis i les àvies mirades i somriures dolços i sincers.

També van recitar, en homenatge a Salvador Espriu, l'Assaig de càntic en el temple, en què animaven els mestres i responsables de la residència a no desanimar-se, malgrat les retallades i minestres incompetents. Tots amunt, a continuar treballant per l'escola pública sense defallir, malgrat la mediocritat que ens envolta.

Ens vàrem acomiadar donant les gràcies al Sant Jordi de la rosa i el llibre. Ànim, gràcies, i endavant. Que contents, vaig pensar, que s'han de sentir els pares i mares de dur els seus fills i filles a una escola pública com és la Josep Maria Jujol de la vila de Gràcia.