El lliri a la mà

Fa temps tenia una companya de feina que no pronunciava les esses sonores. Com que els seus pares no eren catalans, jo pensava que no havia pogut aprendre aquest so i ho trobava normal. Al cap i a la fi, la feina no exigia una dicció perfecta, per tant, se li podia admetre. Ara bé, un dia, per atzar, va sortir el tema i em va demostrar que podia pronunciar perfectament. “Rosa”, “casa”, em va repetir amb una sonoritat inconfusible. Jo creia que no podia –era un ingenu–, el cert és que no volia. Podria interpretar el fet, però ho deixo per al lector. En el que vull insistir és que, moltes vegades, no és que no puguin (parlar català, deixar fer-nos referèndums, augmentar les transferències, etc.), el que passa és que no volen, per un irracional sentiment de rebuig i una positiva acció d'espoli. Cada vegada que veiem certs espanyols, hem de pensar en ells com els-qui-no-els-dóna-la-gana, no anem amb el lliri a la mà. I en relació a nosaltres, què hem de pensar?, que som els-qui-sí-ens-dóna-la-gana; a part de no ser ingenus, hem de ser, també, assertius.