Fòbia al turisme

Matí d'agost. Via Laietana. Cel fantàstic. Remor de fons però sense massa destorb: que bé que s'hi està, a Barcelona! Ve de gust sortir al carrer. Tot just sortir de casa, en una placeta que no vam aconseguir que l'Ajuntament considerés bona per a ús habitual de l'escola i les associacions, una desena de turistes hi assagen cada dia, al crit del venedor monitor, per fer moure la bicicleta. Si no aviso que passo, m'atropellen. Camino: m'agradaria seguir per la vorera i no haver de volar, però a l'altura del semàfor següent he de demanar que les sis bicicletes que hi ha tallant el pas, d'un grup que ve de trenta, s'adonin que el pas és per a les persones. Dotze del migdia: estaria tan bé fer una canya a la placeta de més enllà!... però no, reservat per fer menú sencer, com fa la gent que ve de turista, que ja dinen. Estaria bé arribar a la plaça de la Catedral sense que cap despistat fent fotos i mirant només el cel trepitgés la meva filla: res, que sí, que ja l'han trepitjat. Mama, aquí qui hi viu? Ara que me'ls miro, els edificis de sempre... ja no hi veig roba estesa. Ja no hi viu ningú: hi dorm gent, això sí, per hores i per dies.

M'agradava la Barcelona que resultava encantadora i atractiva per a la gent del món sencer: la ciutat que era de la gent que hi vivim i que agradava a la gent que venia a veure-la. Ja no hi és. Ara és una ciutat feta a mida, per hores i per dies, de qui ve a fotografiar-la. Marxen demà, aquest grup d'aquí. Ja no tornaran. La nostra ciutat, però, avui, ja, una mica més buida de vida. Matí de desembre. Via Laietana. Cel fantàstic. Tot just sortir...