L'obsessió per les fulles i els bufadors

Quan arriba la tardor, arriba la transformació dels nostres parcs i dels nostres paisatges. Els arbres van canviant el verd de les seves capçades en una paleta d'ocres tan especial, que durant segles ha estat font d'inspiració de pintors i dels poetes. Dies enrere, gaudint d'aquest paisatge, asseguda sota els plataners centenaris del passeig de la Bisbal d'Empordà, un soroll insuportable em va fer marxar. Un exèrcit de jardiners equipats amb carretons i bufadors –estris molt de moda dins els equips de jardineria dels ajuntaments– anaven arreplegant les fulles com podien, fent un soroll infernal. Tot plegat perquè l'endemà en tornessin a caure... Malaguanyada feina.

En quin món vivim que tenim aquesta obsessió de voler dominar tot allò que ens ofereix la natura? Deixem que les fulles caiguin, que formin una catifa sobre el gris l'asfalt, i que al final el vent se les endugui. Es convertiran en adob allà on vagin i tancaran el cicle natural. Allà on hi ha fulles vol dir que hi ha arbres, vol dir que hi ha vida.