Societat fracturada

Arran de les interpretacions sobre els resultats de les passades eleccions al Parlament català, i de l'anàlisi en clau plebiscitària, negada en un principi pels mateixos que ara esbiaixen interessadament els resultats en incloure Catalunya Sí que es Pot (CSQP) en el grup del no, estem sentint amb més força que mai que la societat catalana està fracturada, que la convivència està en seriós perill i que les deu plagues d'Egipte estan per caure. Una tragèdia, escolti. Aquest país va començar a segmentar-se amb l'arribada de la democràcia, quan tothom va poder dir la seva:
esquerres, dretes, catòlics, laics, anarquistes, feministes, nacionalistes... Això que les eleccions permetessin manifestar les inclinacions polítiques de la ciutadania i constatessin la seva diversitat ideològica no podia acabar bé. Jo mateix no entenc com encara m'agrada saludar el senyor José Luis, l'home més elegant del barri, que passeja el seu gosset amb una cinta amb els colors de la bandera espanyola; com és que no li giro la cara amb menyspreu com a independentista que sóc? Tampoc no sé com encara esmorzo al bar d'en Li –simpàtic xinès que em saluda en català– en lloc de netejar el meu barri d'immigrants! Oi, senyor Albiol? Si no he vist cap discussió política al meu barri ni conec cap família trencada pel debat sobiranista és perquè la Generalitat i TV3 ho amaguen, segur. I els nens de l'esplai i de la ludoteca del meu barri? Un grapat de races fastigosament barrejades jugant tots plegats ignorant les seves diferències. Quina decadència! Però el paradigma d'aquesta fractura social que pateix Catalunya és l'existència dels que són del Barça i els de... l'Espanyol! No sé com aquest país aguanta tantes divisions!